Començaré per reconèixer que un servidor, que necessita alguna
altra motivació més substancial "a part de la merament cronològica
(dimarts/divendres, dimarts/divendres...) que reclama el bon ordre
periodístic" per a posar-me a fer l'article bisetmanal, més que
escriure el que voldria o li agradaria, escriu el comentari o
expressa la reacció o la presa de posició que les circumstàncies
més immediates li reclamen. Esper que ningú s'estranyi massa si
afegesc que aquestes circumstàncies són sovint la darrera lectura
o, més exactament, la darrera lectura que l'ha interessat. Al cap i
a la fi, un no sempre pot pronunciar-se amb un mínim de rigor
damunt els temes d'una actualitat més general, com ho és sempre la
política, i no diguem en època electoral.
La lectura de les mil pàgines de l'Obra poètica de Pere Quart
que acaba de reeditar Proa, a cura d'Helena Mesalles i que
reprodueix les memorables il·lustracions de Xavier Nogués a la
primera edició del tan famós Bestiari, m'ha fet sospesar de nou
certes fortes oscil·lacions "gairebé diríem batzegades o
sacsejades" que semblen prou habituals en el nostre món cultural.
¿Per quins set sous es passa "passam" d'un extrem a l'altre en la
valoració d'una obra, i la que era més valorada passa poc després a
ser pràcticament ignorada? Perquè no sembla que atribuir aquestes
sotragades als canvis de moda sigui realment una vertadera
explicació. Car, justament, el que caldria és explicar aquests
canvis de moda.
El fet és que, darrerament, la contribució considerable de Pere
Quart "com la de Salvador Espriu", després d'haver estat com una
mena de bandera per al jovent i pels que s'han sentit més
compromesos durant els darrers anys del franquisme i els primers de
la transició, ha estat menysvalorada, gairebé diríem apartada de
l'escena, quasi com si hagués deixat d'existir.
La relectura de l'obra de Pere Quart en la seva totalitat, que
tampoc requereix cap gran esforç malgrat els seus alts i baixos
"quina obra artística considerable no presenta alguna
desigualtat?", crec que ens pot suggerir alguna explicació a
aquesta inconsistència temporal en la seva valoració.
D'entrada, cal no oblidar que malgrat la puresa de la llengua
emprada "el que feia escriure a Joan Oliver, el 1959: «La poesia
del meu amic Pere Quart és sobretot asèptica. L'absència d'elements
patògens li dóna un aspecte saludable. Em refereixo, és clar, als
seus valors formals» (inclosos els lingüístics, hauria pogut
afegir)", el poeta no s'ha proposat mai com a ideal cap mena
d'aticisme apol·lini. I entre nosaltres, per la raó que apuntava
Unamuno en la seva famosa diatriba contra els levantinos o pel que
sigui, el fet "o la feta" és que, a partir del noucentisme,
l'Establishment cultural segurament s'ha decantat massa per una
concepció de la poesia com una mena d'orfebreria. Tot el que no fos
treballar amb diamants verbals, tota la poesia que no fos sobretot
creadora de venustat, no acabaria de tenir sentit, no acabaria de
fer el pes. En el cas de l'obra de Pere Quart, és clar que sempre
hi ha una preocupació ètica i política que, de més a més, es va
incrementar o fer més planera, més d'anar per casa o més «barroera»
"per entendre'ns" a partir dels seus reculls Circumstàncies i
Quatre mil mots. Tot garbellat, a les Notes provisionals sobre
poesia que acompanyaven Circumstàncies, el poeta no s'estava de
proclamar: «No us fieu del poeta que no gosa desafiar el ridícul».
I afirmava encara que l'activitat poètica és «en definitiva, fruit
de les deficiències, de les insuficiències, de les lesions del
subjecte». No hi ha cap dubte que tot això anava totalment a repèl
de la visió noucentista, tan morosament perllongada pel
postnoucentisme tocat i posat. Aquest havia de fer automàticament
«extemporània» la contribució de l'autor de Les decapitacions.
De més a més, ara crec que les inquietuds religioses de Joan
Oliver/Pere Quart, manifestades ja a Saló de tardor, sostingudes a
Terra de naufragis i desfermades en l'abundosa producció dels seus
darrers anys, és ben possible que hagi estat un factor determinant
en la distanciació dels nostres lletraferits d'aquests darrers
anys, surats dins un altre ambient. Com si la sensibilitat
religiosa fos cosa de mal gust. Amb la penible circumstància que,
davant l'antivaticanisme i el primitivisme "més que heterodòxia"
del cristianisme del nostre poeta, no sabem de cap veu germana
"vull dir de cap veu cristiana" que s'hagi aixecat en defensa d'una
valoració més rigorosa i justa, més respectuosa, de la seva
poesia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.