Pere Quart, pedra de toc

La lectura de les mil pàgines de l'Obra poètica de Pere Quart que acaba de reeditar Proa, a cura d'Helena Mesalles i que reprodueix les memorables il·lustracions de Xavier Nogués a la primera edició del tan famós Bestiari, m'ha fet sospesar de nou certes fortes oscil·lacions "gairebé diríem batzegades o sacsejades" que semblen prou habituals en el nostre món cultural. ¿Per quins set sous es passa "passam" d'un extrem a l'altre en la valoració d'una obra, i la que era més valorada passa poc després a ser pràcticament ignorada? Perquè no sembla que atribuir aquestes sotragades als canvis de moda sigui realment una vertadera explicació. Car, justament, el que caldria és explicar aquests canvis de moda.

El fet és que, darrerament, la contribució considerable de Pere Quart "com la de Salvador Espriu", després d'haver estat com una mena de bandera per al jovent i pels que s'han sentit més compromesos durant els darrers anys del franquisme i els primers de la transició, ha estat menysvalorada, gairebé diríem apartada de l'escena, quasi com si hagués deixat d'existir.

La relectura de l'obra de Pere Quart en la seva totalitat, que tampoc requereix cap gran esforç malgrat els seus alts i baixos "quina obra artística considerable no presenta alguna desigualtat?", crec que ens pot suggerir alguna explicació a aquesta inconsistència temporal en la seva valoració.

D'entrada, cal no oblidar que malgrat la puresa de la llengua emprada "el que feia escriure a Joan Oliver, el 1959: «La poesia del meu amic Pere Quart és sobretot asèptica. L'absència d'elements patògens li dóna un aspecte saludable. Em refereixo, és clar, als seus valors formals» (inclosos els lingüístics, hauria pogut afegir)", el poeta no s'ha proposat mai com a ideal cap mena d'aticisme apol·lini. I entre nosaltres, per la raó que apuntava Unamuno en la seva famosa diatriba contra els levantinos o pel que sigui, el fet "o la feta" és que, a partir del noucentisme, l'Establishment cultural segurament s'ha decantat massa per una concepció de la poesia com una mena d'orfebreria. Tot el que no fos treballar amb diamants verbals, tota la poesia que no fos sobretot creadora de venustat, no acabaria de tenir sentit, no acabaria de fer el pes. En el cas de l'obra de Pere Quart, és clar que sempre hi ha una preocupació ètica i política que, de més a més, es va incrementar o fer més planera, més d'anar per casa o més «barroera» "per entendre'ns" a partir dels seus reculls Circumstàncies i Quatre mil mots. Tot garbellat, a les Notes provisionals sobre poesia que acompanyaven Circumstàncies, el poeta no s'estava de proclamar: «No us fieu del poeta que no gosa desafiar el ridícul». I afirmava encara que l'activitat poètica és «en definitiva, fruit de les deficiències, de les insuficiències, de les lesions del subjecte». No hi ha cap dubte que tot això anava totalment a repèl de la visió noucentista, tan morosament perllongada pel postnoucentisme tocat i posat. Aquest havia de fer automàticament «extemporània» la contribució de l'autor de Les decapitacions.

De més a més, ara crec que les inquietuds religioses de Joan Oliver/Pere Quart, manifestades ja a Saló de tardor, sostingudes a Terra de naufragis i desfermades en l'abundosa producció dels seus darrers anys, és ben possible que hagi estat un factor determinant en la distanciació dels nostres lletraferits d'aquests darrers anys, surats dins un altre ambient. Com si la sensibilitat religiosa fos cosa de mal gust. Amb la penible circumstància que, davant l'antivaticanisme i el primitivisme "més que heterodòxia" del cristianisme del nostre poeta, no sabem de cap veu germana "vull dir de cap veu cristiana" que s'hagi aixecat en defensa d'una valoració més rigorosa i justa, més respectuosa, de la seva poesia.