Hi ha afirmacions i actituds, a la nostra societat, que són excloents i desqualificadores d'altres opcions i opinions pel fet de no coincidir amb les pròpies.
El passat 12 de febrer, el metge i ginecòleg B. Nadal Moncadas afirmava en un diari local que els parts a casa són una pràctica antiquada, perillosa i regressiva. Des d'una associació com Néixer i Créixer, no volem deixar passar aquesta declaració per comentar o afegir que els parts seran antiquats, perillosos i regressius sempre que es realitzin sense els mitjans adequats, en condicions precàries, i sense preparació prèvia per part de la parella.
Parir a casa no és idealitzar com ho feien les nostres padrines. Tampoc no és ignorar els avanços de la medicina. En alguns països europeus, com ara Holanda, el sistema públic de sanitat inclou la possibilitat de parir a casa sempre que la dona així ho desitgi i no existeixin complicacions que aconsellin un quiròfan.
Com a Néixer i Créixer, consideram que l'embaràs no és una malaltia; que l'embaràs no és una correguda d'obstacles plens de perills. Vist així, què no seria perillós en aquesta vida? L'embaràs, en el si d'una parella que vol constituir una família, és una etapa de plenitud, un acte d'amor i responsabilitat que els du a formar-se i a preparar-se contínuament per ser pares, i aquest nou camí comença ja a l'embaràs i el part. El lloc on naixerà l'infant passa a un segon pla sempre que s'hagi triat responsablement. I la dona, amb la seva parella, ha de parir allà on es trobi millor i segura. Des d'aquesta perspectiva, la nostra associació considera tan vàlid un hospital com el propi domicili sense arribar a desqualificar qualsevol de les opcions.
De totes maneres, les modes, valgui la redundància, passan i parir a casa, gràcies als mitjans que existeixen actualment, serà una pràctica cada vegada més sol·licitada pel que suposa de respecte cap al nadó, la dona i la seva intimitat.
