El problema de l'aigua ha crispat el pacte de govern. El PSOE a l'oposició defensava el desenvolupament sostenible, equilibri amb el medi ambient, moratòria urbanística, ecologisme etc. Ara al poder demana mesures depredadores que l'equiparen més amb els postulats del PP (adversaris seus) que no amb les dels seus socis de govern EU-Verds.

El PP i el PSOE, al meu entendre, no creuen en l'estalvi de recursos (hídrics, energètics o altres) per tant no volen sancionar-ne l'abús (que no és ús) de l'aigua ja que, segons el PSOE, afecta les butxaques de la classe obrera, que paradoxalment no sol tenir piscines i gespa; per cert, han pujat el preus dels carburants i encara no han fet cap comentari al respecte. Convindria afegir que a l'Estat espanyol el preu de l'aigua és un dels més baixos, per davall de països com el Regne Unit, Dinamarca, França, Alemanya amb recursos molt més abundants que aquí.

La proposta del PP segueix la línia continuïsta de sempre, comprar aigua a qui sigui per revendre-la i fer negoci. Potser a aquell negoci que tenien per Sencelles pactat fa temps li trauran la pols i els Rubis ompliran la bossa buidant els aqüífers. La demagògia és sempre la mateixa. L'agricultura, que representa molt poc al PIB, ha de cedir els recursos que utilitza, prop del 65% del total, al sector serveis, més productiu. O sigui, l'únic factor a considerar és el PIB, de res no val l'equilibri territorial, la preservació del paisatge i espais naturals, en definitiva la sostenibilitat del territori del qual tots en parlen als programes electorals. Hauríem de saber que l'aportació de l'agricultura al PIB a les Balears és inferior al 2% quan al conjunt de l'Estat és del 5%, la qual cosa vol dir que en comptes de capficar i menystenir l'agricultura caldria potenciar-la, si és que volem un desenvolupament sostenible i equilibrat.

Una societat, a més a més del consum directe d'aigua per a usos domèstics, neteja, beure, cuinar, regar jardins etc., consumeix aigua indirectament, sobretot pel consum de recursos agrícoles i ramaders, ja que per a la fabricació d'un litre de llet s'usa més de 60 litres d'aigua, per engreixar un pollastre calen 200 litres etc. Aquest fet posa de manifest que en una societat on hi ha equilibri dels tres sectors de producció, el sector primari (agricultura i ramaderia) ha de consumir prop del 75% dels recursos.

Fins i tot a Calvià, que es declara municipi sostenible, els nervis són tensos. I doncs? de què passen pena, quan la sostenibilitat vol dir no dependre de tercers per al seu desenvolupament ja que és equilibrat. Que demanin consell als tècnics europeus que els atorgaren tal distinció, o és que potser aquests tècnics cobren cars els seus «serveis»?

Sembla que sostenibilitat, ecologisme, respecte pel medi ambient, qualitat de vida etc. són eslògans que els polítics diuen en campanya electoral, o fora d'ella, recordau els discursos del Sr. Ramis antic conseller de Medi Ambient. Però, darrere això hi ha actituds i compromisos que després no es materialitzen. Demanem fets i no tantes banderes i eslògans.

Aquí els únics que són sostenibles, molt més per desgràcia seva que per compromís, són els municipis de l'interior, i com a excepció algun de la costa, que han mantingut el paisatge, agricultura i les platges verges que els turistes dels municipis rics (i no sostenibles) visiten. A canvi aquests pobles no reben res a canvi, ni compensació ni mencions, sols el col·lapse de les carreteres, aglomeracions o transvasaments.

Davant això, a la gent que viu en els municipis sostenibles de veritat, no de títol, no els preocupa tant que la qualitat d'aigua de la badia de Palma baixi aquest estiu i les repercussions que això pugui tenir en el turisme, PIB i a la sostenibilitat de Calvià, i crec, que no és ètic desviar aigua d'ús agrícola per les bones cap a aquestes àrees a canvi de badar la boca al vent com sempre o omplint la butxaca a algun terratinent.

De la mateixa manera pens que la solució no va per fer una dessaladora cada any sec fins a tenir-ne una per cada municipi de la badia de Palma. No acabaré donant solucions ja que són prou complexes i serioses i cal una altra mesa de negociació, amb més dades i extensió. Cal el coratge de la Conselleria de Medi Ambient per no deixar-se engalipar per demagògies i anar de fons al problema: si no es paralitza el creixement urbanístic, no hi ha solucions sostenibles al problema.