Fa uns mesos vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una xerrada
que l'historiador, polític i pensador Gregori Mir ens va fer a un
reduït grup de professors d'història. El tema era l'Estatut del
1983. Mir va saber compaginar amb eficàcia i amenitat l'anècdota i
l'anàlisi del text i d'aquesta combinació em sortiren les ganes
d'aprofundir en el coneixement del text.
De l'Estatut sempre m'havia quedat amb la idea que era com una
carta atorgada de segona o tercera categoria, una idea conformada
al llarg dels anys d'elaboració i primera aplicació. Segurament
aquella primera impressió no era molt desenfocada pel que han
escrit els cronistes de l'època Miquel Payeras i Antoni Nadal.
Estic convençut que el que més mal ha fet a l'Estatut ha estat el
fet que la seva aplicació quedàs a mans del PP. Gregori Mir ens
relatà amb detall com anaren les converses amb Abel Matutes,
aleshores senador per Eivissa, per aconseguir que l'AP d'aquell
temps no votàs negativament el text. Sols minuts abans de la
votació l'eivissenc li comunicà que s'abstendrien. El motiu de la
discòrdia era que el nostre Estatut no reconeixia la paritat
insular, que cada illa tengués, independentment de la seva
població, el mateix nombre de parlamentaris. Com que això no fou
possible, els eivissencs de Matutes foren compensats amb l'article
24.6, aquell que diu que els pressuspostos, per ser aprovats, han
de tenir el vistiplau d'almenys dos consells insulars. No cal
comentar els efectes ressonants que aquest article ha tengut en la
pèrdua de l'hegemonia política del PP.
Ara bé, allò més constructiu de la xerrada va ser el discurs
sobre les possibilitats que té l'Estatut. En el títol preliminar
parla d'harmonia, progrés i solidaritat. Imagín que harmonia es
refereix a l'equilibri territorial, progrés, a la millora de les
condicions de vida i treball de tota la població i la solidaritat
ha de referir-se, per força, a la suficiència i autonomia financera
per decidir inversions i ajuts. Hem avançat poc en els trets
definidors del nostre text de convivència i segurament hem de
recuperar el temps perdut.
Sense que això tengui valor estadístic, l'altre dimecres el
programa Avui parlam mostrà, a través d'entrevistes de carrer, que
ningú no sabia qué celebram l'u de març. Doncs convé dir-ho, convé
dir que dia u de març del 1983 recuperàrem una part de l'autogovern
que tenguérem fins el 1716. Aquesta hauria de ser la idea
principal: l'autogovern recuperat que per ell mateix no té cap
sentit si no ha de servir per estendre els ideals que esmenta
l'Estatut. El volem perquè hi ha motius històrics que el
justifiquen, però sobretot el volem perquè d'una o altra manera
estam lligats a aquestes terres i, ho volguem o no, hem d'aprofitar
les nostres institucions per fer el futur. És això el que jo no em
cansaria d'explicar l'u de març: tenim eines, no sé si del tot
suficients, per anar guanyant l'autogovern i l'Estatut probablement
n'és la més imprescindible de totes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.