IAE

La proposta incomplida pel PP, que ara torna incorporar al seu programa electoral, sobre la desaparició, en la majoria de casos, de l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) genera tres reflexions apressades. La primera, la constatació positiva que durant la campanya electoral es pot parlar de coses interessants i que afecten els ciutadans. La segona, que la creació pública d'entrebancs al desenvolupament econòmic no és una manera massa encertada d'ajudar a la creació de riquesa, quan més baixos siguin els costos d'una empresa més augmentarà la sagrada competitivitat, per tant, quan menys tributs hagi de satisfer aquesta empresa, en teoria, més penetració de mercat tendrà. La tercera reflexió, i la més important, és la constatació que sempre rep qui és més feble, perquè no ens enganem, l'IAE és una de les principals fonts de finançament dels ajuntaments, al voltant d'un 30% dels seus ingressos. Supòs que sempre resulta més senzill rebaixar o llevar l'impost del veïnat que el propi, això és com invertir amb els doblers dels altres: el somni de qualsevol inversor, zero en risc i grans perspectives de guany (electoral en aquest cas). És evident, que n'Aznar podria prometre per exemple una rebaixa de l'impost de societats que tendria, si fa no fa, un efecte similar. Però no, s'ha de jugar amb els ingressos dels altres no amb els que un administra. Ells que han santificat la constitució, ens podrien explicar on queda la constitucional autonomia de les corporacions locals. ¿Existeix autonomia política o administrativa sense autonomia financera? ¿Existeix llibertat en la decisió dels assumptes competencials propis quan els doblers per fer front a les despeses que originen tals decisions depenen d'altres administracions? ¿Aquests anys de democràcia ens ensenyen que el govern de l'estat camina per la via de la corresponsabilitat fiscal o per la via de l'escanyament financer de les altres administracions públiques? Precisament és la resposta a aquestes preguntes la que a la vegada respon a la pregunta: per què en aquests quatre anys de govern conservador no s'ha duit a terme el programa en aquesta matèria? Som un municipalista convençut. Els ajuntaments com a administracions més properes als ciutadans són les institucions públiques que reben més les queixes de la gent, les que han de menester donar una resposta més peremptòria a les seves demandes i les que col·laboren de manera més efectiva i duradora amb les persones. Certament, a les grans ciutats aquesta proximitat és molt relativa, però a qualsevol població inferior a 50.000 habitants crec que s'hi dóna de manera molt pronunciada. Quan un convilatà té un problema se'n va a l'ajuntament, per tant, els ajuntaments a les seves funcions legals afegeixen una espècie de funció de mediació entre veïnats i una assumpció de competències administratives no exercides per la institució competent. La gent no vol que li expliquin qui és l'organisme competent, vol que li resolguin el problema. I qui dóna la cara de la resolució o no resolució, són els polítics municipals. Si a aquesta pressió de prestació de serveis propis i aliens que han de suportar els ajuntaments, hi afegim que a les Illes Balears una de les seves grans fonts d'ingressos és una activitat que en teoria ha de disminuir i s'ha de limitar, m'estic referint a l'Impost de Construccions, arribarem a un escenari molt preocupant. Perquè resulta que qui fa una política pública més encertada, perquè coneix les necessitats, cada vegada té més dificultats per poder actuar, ja que tothom li fica mà impunement. En definitiva, tot i l'interès del tema, sembla més un titular que fa bonic que una mesura real a prendre, perquè ni populars ni socialistes han estat capaços de resoldre en tots aquests anys el finançament de les nacionalitats i regions, i molt manco el finançament de les administracions locals que són les que viuen de manera més injusta el sistema actual, hereu encara, a la pràctica i a la mentalitat dels partits estatals, del centralisme borbònic.