Feia anys que els fans de Blai Bonet teníem notícia del projecte
del director Agustí Villaronga de realitzar una adaptació
cinematogràfica d'una de les grans novel·les del poeta santanyiner,
El mar. Han estat anys d'expectació que ens han recordat com ho
tenen de difícil els bons artesans del cinema per tirar endavant
les seves propostes, enfront de les facilitats il·limitades amb què
compten tants i tants subproductes que vénen a fer-nos perdre el
temps i a contaminar de virus de la beneitura les nostres
pantalles, i no només des de Hollywood. Anys d'expectació, però,
que en aquesta ocasió han tingut un final feliç: El mar d'Agustí
Villaronga ja és una pel·lícula feta i acabada, i ha estat
estrenada aquest dimarts passat a la secció competitiva del
Festival de Cinema de Berlín (la Berlinale, que en diuen), sembla
ser que amb un molt bona acollida per part del selecte públic del
certamen.
Notícies com aquesta són les que de tant en tant arriben per
alegrar-nos la vida. En aquest cas perquè es tracta, com deien
abans els cursis, d'un esdeveniment cultural de primera magnitud.
Agustí Villaronga és un director de gran interès, que va debutar el
1985 amb Tras el cristal, un títol que ha esdevingut una fita dins
el cinema d'avantguarda dels últims vint anys, i que després ha
signat alguns films notables com El niño y la luna o 99.9. Diuen
que amb El mar Villaronga retroba la vena mestra del seu debut, de
manera que l'excel·lència cinematogràfica del film sembla
assegurada. La del material literari del qual procedeix és
indiscutible: és hora de tornar a dir, per a qui encara no ho
sàpiga, que El mar és una de les obres més importants de la
literatura catalana moderna. Hem d'esperar que la pel·lícula de
Villaronga tingui tota la repercussió possible, entre d'altres
coses perquè seria una manera de posar d'actualitat el nom de Blai
Bonet, que va morir a finals del noranta-set en un país, el nostre,
on, quan un escriptor es mor, queda tan definitivament esborrat del
mapa que sembla que mai no hagués existit. I encara hi ha una altra
cosa a destacar sobre un projecte com El mar: el seu director és
mallorquí, l'autor de la novel·la en la qual es basa també, la
productora (Massedor) és catalana i els actors hi parlen en català.
És a dir: és una pel·lícula catalana! I amb tota naturalitat, cal
afegir, sense escarafalls ni grans gestos tràgics. Villaronga,
Guerin, Casasayas, Balagueró, Jordà. No són molts, però són noms de
directos catalans capaços de donar personalitat, prestigi i
projecció a una cinematografia com podria ser la catalana, i de
fer-ho des de la creativitat, i no des del calc de quatre fórmules
importades no se sap d'on i avorrides i estèrils per definició.
N'haurien de prendre nota, de noms com aquests, els responsables
"tant institucionals com privats" de la indústria audiovisual
local. Es pot construir una cinematografia catalana? Evidentment
sí, però haurà de ser fent una aposta per la qualitat (que mai no
es quantifica per índexs de producció ni d'audiència) i deixant
treballar els bons creadors, però no, certament, a força de produir
telefilms espantosos amb l'únic objectiu d'obtenir la subvenció
corresponent o d'aconseguir doblatges de les pel·lícules dels grans
estudis (un es pregunta per què no subtitular en català, i
contribuir així una mica a l'educació dels espectadors, a la vegada
que s'estalvien alguns diners i no poques escenes ridícules).
Blai Bonet era un amant del cinema i estava molt il·lusionat amb
l'adaptació cinematogràfica d'El mar. Esperem que d'alguna manera
pugui disfrutar-la amb aquella passió i aquella intel·ligència que
sabia aplicar sobre totes les coses. I desitgem a Agustí Villaronga
i el seu El mar tots els èxits possibles, per la seva tenacitat i
perquè quedi constància que el cinema català, a pesar de polítics i
empresaris, és un objectiu possible.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.