Quatre illes, un país, cap lector

La primera alarma la teníem la setmana passada amb l'anunci, per part del Ministerio de Defensa (dirigit per aquell senyor que no fa gaire es declarava partidari de defensar la Constitució a canonades), que el quocient intel·lectual exigit per ingressar a les files de l'exèrcit espanyol es rebaixava fins a una puntuació de 70, donada la necessitat de captar personal amb vistes a la creació, se suposa que prompta, d'un exèrcit professional (mira on ha acabat el famós exèrcit professional reclamat al llarg de dècades de manifestacions antimili i moviments d'objecció). Com s'ha repetit, els setanta punts de quocient intel·lectual són la qualificació que hom sol associar a les persones dites borderlines, o dit en d'altres paraules, de poques llums o curtetes de gambals. Bé: al cap i a la fi, no és res que no ens hagués vaticinat, a la pantalla, aquell gran pamflet del reaccionisme que es titulava Forrest Gump, o, des d'un altre punt de vista, aquell títol clàssic de l'antimilitarisme titulat El libro de la inteligencia militar (em sap greu, però no en record el nom de l'autor), que consistia en un volumet perfectament imprès i enquadernat a l'interior del qual se'ns oferien unes cent cinquanta pàgines en blanc immaculat. En fi. Per altra banda, si a la mesura del Ministeri se li aplica el principi del Dilbert, segons el qual el nivell d'importància d'una persona dins una jerarquia és sempre inversament proporcional al seu grau d'intel·ligència, descobrim que no tan sols no ens hem d'estranyar si veiem perfectes idiotes ostentant rangs de coronel en cap o de capità general, sinó que estam en condicions de sospitar que en realitat no s'ha fet més que oficialitzar una manera de fer que ve de molt enrera. Ja a Millán Astray li agradava bramar allò de 'Viva la muerte!, mentre, darrera darrera, el seu amic Franco afegia amb veu aflautada una cosa així com Siempre toca, sino un pito, una pelota. La imbecil·litat al poder, ja se sap.