Té quatre anys, va a escola a un col·legi anglès i estudia
alemany a una acadèmia. És mallorquí, fill de mallorquins, i té la
vida programada al minut. No se'l veu, d'entrada, més feliç o més
desventurat que les criatures de la seva edat. Potser és un cert
aire de «savi» això que l'envolta com una aura, però si no
tenguéssim notícia del seu règim de vida no li notaríem res
d'especial. No sé si, al costat d'un d'aquests nins de poble de
personalitat una mica més revenguda, mostraria alguna diferència.
Però així, tractat en solitari, no crec que un psicòleg li detectàs
un sentit de la responsabilitat massa prematur ni cap tara
ocasionada pel programa d'estudis a què el sotmeten els seus
pares.
També inclou jocs, aquest programa. Jocs i la pràctica d'uns
quants esports, escrupolosament seleccionats entre els que el poden
beneficiar (cos i esperit) donada la seva edat. Lectures,
videojocs, cine, plàstiques, contacontes, contactes amb la
naturalesa, músiques, teatre i espectacles en general, jocs de
carrer i jocs de pati, relacions amb amics i familiars..., tot està
organitzat amb un criteri didàctic que, segons els afortunats
pares, té l'objectiu d'interrelacionar (i, així, multiplicar) els
coneixements adquirits mitjançant l'estudi, els jocs i tot allò en
què han convertit la vida del seu fill. No el sotmeteu, potser, a
una pressió excessiva? Vaig dirigir-los aquesta pregunta amb una
suavitat melosa, prenent totes les precaucions perquè no pogués ser
interpretada com una temptativa d'interferir en el seu programa; i
menys encara com una expressió de xafarderia insana (i, ara que hi
pens, hi deu haver una xafarderia sana?). L'objectiu era no ferir
sensibilitats. Els pares, contràriament al que havia alimentat els
meus temors, se sentiren especialment ben considerats, ja que, al
cap i a la fi, els feia una consulta, i només consultam aquells que
saben més que nosaltres, o que creim que saben més que nosaltres.
No, va ser la resposta, no el sotmetem a una pressió excessiva.
M'ho volgueren demostrar contant-me casos d'altres criatures molt
més programades encara que el seu fill, criatures de les quals es
compten les expiracions diàries perquè de respirar d'una o altra
manera pot dependre el profit que treguin d'un joc o d'un quart
d'hora d'estudi. A més a més, diuen, és previsible que la pressió a
la qual estaran sotmeses, en ser adults, les criatures d'ara serà
insostenible per a qui, des de ben nin, no s'hagi exercitat en la
càrrega de porcions cada dia més voluminoses de
responsabilitat.
I no crec que aquest plantejament estigui massa desenfocat.
Qualsevol persona dotada d'una mínima capacitat d'observació pot
concloure que el ciutadà del nostre temps ha de fer front a
situacions cada dia més complexes i que, per tant, és aconsellable
que vagi armat d'una preparació extraordinària. La pressió a la
qual ara estam sotmesos va creixent, això ho veu qualsevol, a un
ritme vertiginós. Arribam molt aviat a donar el màxim del que
podrem donar en el decurs de les nostres vides, i, passat aquest
instant, la vida mateixa comença a arraconar-nos.
I la solució és robar o reinventar la infantesa? Tal vegada
sigui un remei, però un remei no és ben bé una solució. Potser els
tirs haurien d'anar per un altre costat, potser seria menester
reinventar-nos l'etapa que en diríem productiva de les nostres
vides, de manera que no sigui necessari programar-nos des del
primer dia amb un rigor i una inflexibilitat que ens mati el plaer
a cops de disciplina.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.