Una reacció precipitada?

TW
0

Com comenta el tan discutit, almanco entre els seus conciutadans, Günter Grass a Una llarga història "la novel·la, de més de 600 planes, que és més que una novel·la i que també és més que una denúncia, més aviat al·legòrica i sui generis, de com s'ha fet la reunificació alemanya", les contribucions dels intel·lectuals jueus a la cultura alemanya durant el segle passat i bona part del que estam a punt d'acabar han estat prou notables (per no dir excel·lents), si bé és igualment cert que no han estat mai degudament apreciades per la totalitat de l'Establishment cultural germànic i de les forces vives. En el camp de la lírica, bastarà esmentar les contribucions de Heine i de Paul Celan. I no oblidam la presència gegantina de Franz Kafka, jueu praguenc d'expressió alemanya, segurament la consciència més esmolada de la modernitat.

L'ensuperbiment de l'ànima col·lectiva germànica i l'antisemitisme concomitant vénen de molt enfora. L'esclat del nazisme a partir de 1933 no suposà, de cap de les maneres, cap novació radical en el si de la societat i de la cultura germàniques. I tampoc tendria cap sentit limitar el problema racista a l'Estat alemany. Adolf Hitler era austríac i tampoc hem d'oblidar que l'Anschluss del 1938 va esser benvinguda per la pràctica totalitat de la població austríaca. El mateix Kurt Waldheim que "amb l'aquiescència de tutti quanti" va esser Secretari General de l'ONU primer i després president de la república, va resultar que havia estat oficial de les SS per terres iugoslaves. Els fets són els que són, tossuts a bastament.

Una crítica molt més forta dels costats més ombrívols del caràcter germànic és un llibre revulsiu del popular Kurt Tucholsky, el més agre debel·lador del militarisme i del xovinisme dels seus connacionals, que porta el títol revelador de Deutschland, Deutschland, ber alles, publicat el 1929, quan Hitler encara no havia agafat el poder però ja era del tot imminent la barrumbada. Al costat d'aquest llibre de Tucholsky "que es va suïcidar el 1935, exiliat a Suècia", el volumarro de Grass és gairebé una llarga novel·la rosa.

Naturalment, unes actituds col·lectives que vénen de tan enfora, no podien desaparèixer fàcilment. L'esfondrament general i la mateixa divisió d'Alemanya al final de la segona guerra mundial "per dramàtic que fos el seu impacte" no va suposar en absolut la supresió d'aquest caires foscos de la personalitat històrica dels pobles germànics.

Bona prova d'aquesta darrera afirmació és la pujada del Partit de la Llibertat (FPÖ) austríac "sarcàstic nom, si va a dir ver" que a les darreres eleccions ha obtingut el segon lloc amb el 28% dels vots i que, davant el fet que els democristians del Partit Popular (ÖVP) han estat contraris a renovar el seu pacte de govern amb els socialdemòcrates (SPÖ), ara estan negociant amb els conservadors democristians per a formar un govern de dreta i extrema dreta.

Aquesta perspectiva d'una participació dels extremistes de Jörg Heider en el govern austríac ha provocat un gran nerviosisme entre els governs dels altres quatorze països membres de la Unió Europea, i fins i tot en el dels EUA. Els seus motius tenen, certament. Tanmateix, una mesura tan extrema i sense precedents com la d'anunciar "o més aviat amenaçar?" la congelació de relacions, abans que s'hagi format el nou govern i abans que s'hagi fet públic el seu programa, sembla que no pot fer més que incrementar els sentiments i els ressentiments nacionalistes i, en definitiva, reforçar el paper i la populariat dels «lliberals» del senyor Haider. De fet, les enquestes ja afirmen que, en el cas d'haver-se de repetir les eleccions, l'extrema dreta passaria a esser el partit més votat amb un 33% dels vots. Tot garbellat, si certs nacionalismes passats de rosca resulten perillosos, la solució no pareix que estigui exactament en tirar més carburant a l'incendi. I la veritat és que el fet que la reacció dels quatorze hagi estat unànime, no la fa més prudent. És que es pretén forçar el Partit Popular, conservador, perquè formi govern novament amb els socialdemòcrates? És lícita tal pretensió? I, sobretot, és factible?

Bartomeu Fiol, escriptor