Com comenta el tan discutit, almanco entre els seus
conciutadans, Günter Grass a Una llarga història "la novel·la, de
més de 600 planes, que és més que una novel·la i que també és més
que una denúncia, més aviat al·legòrica i sui generis, de com s'ha
fet la reunificació alemanya", les contribucions dels
intel·lectuals jueus a la cultura alemanya durant el segle passat i
bona part del que estam a punt d'acabar han estat prou notables
(per no dir excel·lents), si bé és igualment cert que no han estat
mai degudament apreciades per la totalitat de l'Establishment
cultural germànic i de les forces vives. En el camp de la lírica,
bastarà esmentar les contribucions de Heine i de Paul Celan. I no
oblidam la presència gegantina de Franz Kafka, jueu praguenc
d'expressió alemanya, segurament la consciència més esmolada de la
modernitat.
L'ensuperbiment de l'ànima col·lectiva germànica i
l'antisemitisme concomitant vénen de molt enfora. L'esclat del
nazisme a partir de 1933 no suposà, de cap de les maneres, cap
novació radical en el si de la societat i de la cultura
germàniques. I tampoc tendria cap sentit limitar el problema
racista a l'Estat alemany. Adolf Hitler era austríac i tampoc hem
d'oblidar que l'Anschluss del 1938 va esser benvinguda per la
pràctica totalitat de la població austríaca. El mateix Kurt
Waldheim que "amb l'aquiescència de tutti quanti" va esser
Secretari General de l'ONU primer i després president de la
república, va resultar que havia estat oficial de les SS per terres
iugoslaves. Els fets són els que són, tossuts a bastament.
Una crítica molt més forta dels costats més ombrívols del
caràcter germànic és un llibre revulsiu del popular Kurt Tucholsky,
el més agre debel·lador del militarisme i del xovinisme dels seus
connacionals, que porta el títol revelador de Deutschland,
Deutschland, ber alles, publicat el 1929, quan Hitler encara no
havia agafat el poder però ja era del tot imminent la barrumbada.
Al costat d'aquest llibre de Tucholsky "que es va suïcidar el 1935,
exiliat a Suècia", el volumarro de Grass és gairebé una llarga
novel·la rosa.
Naturalment, unes actituds col·lectives que vénen de tan enfora,
no podien desaparèixer fàcilment. L'esfondrament general i la
mateixa divisió d'Alemanya al final de la segona guerra mundial
"per dramàtic que fos el seu impacte" no va suposar en absolut la
supresió d'aquest caires foscos de la personalitat històrica dels
pobles germànics.
Bona prova d'aquesta darrera afirmació és la pujada del Partit
de la Llibertat (FPÖ) austríac "sarcàstic nom, si va a dir ver" que
a les darreres eleccions ha obtingut el segon lloc amb el 28% dels
vots i que, davant el fet que els democristians del Partit Popular
(ÖVP) han estat contraris a renovar el seu pacte de govern amb els
socialdemòcrates (SPÖ), ara estan negociant amb els conservadors
democristians per a formar un govern de dreta i extrema dreta.
Aquesta perspectiva d'una participació dels extremistes de Jörg
Heider en el govern austríac ha provocat un gran nerviosisme entre
els governs dels altres quatorze països membres de la Unió Europea,
i fins i tot en el dels EUA. Els seus motius tenen, certament.
Tanmateix, una mesura tan extrema i sense precedents com la
d'anunciar "o més aviat amenaçar?" la congelació de relacions,
abans que s'hagi format el nou govern i abans que s'hagi fet públic
el seu programa, sembla que no pot fer més que incrementar els
sentiments i els ressentiments nacionalistes i, en definitiva,
reforçar el paper i la populariat dels «lliberals» del senyor
Haider. De fet, les enquestes ja afirmen que, en el cas d'haver-se
de repetir les eleccions, l'extrema dreta passaria a esser el
partit més votat amb un 33% dels vots. Tot garbellat, si certs
nacionalismes passats de rosca resulten perillosos, la solució no
pareix que estigui exactament en tirar més carburant a l'incendi. I
la veritat és que el fet que la reacció dels quatorze hagi estat
unànime, no la fa més prudent. És que es pretén forçar el Partit
Popular, conservador, perquè formi govern novament amb els
socialdemòcrates? És lícita tal pretensió? I, sobretot, és
factible?
Bartomeu Fiol, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.