Els intel·lectuals

L'observació com a punt de sortida era bona i centrava la qüestió, no obstant, ens podíem demanar el per què dins la nostra societat illenca no sortien aquests agitadors de consciències i esperits que fossin lloats d'una majoria silenciosa i vituperats pels integrants d'aquest establishment que tan poc ens agradava al club de les persones grises. El publicista ho va deixar clar, el fet que assenyalaves és la clau, el fet de ser una societat illenca i mediterrània, ens acosta a altres models com el sicilià, on la llei de la omertà i el pensament únic és clau per la supervivència, amb l'única diferenciació de la violència física. Pot ser que tingués raó i oblidàvem amb massa facilitat el component antropològic, per centrar-nos en el sociològic i això ens feia errar.

L'advocada després de servir-se una copa de Mouton"Cadet blanc del 97 va dir clarament la seva, obvieu la clau del problema, el pensar és un exercici que s'ha de fer poc a poc i s'ha d'acostumar el cervell i els diferents sentits a estar entrenats per tal de quan rebin un estímul, aquest sia transformat per la sensibilitat, l'ànima que dirien els cristians en idees, el logos es converteix en sofos, aquesta per gràcia del logos amb ensenyament i així en resum neix la comunicació.

En aquest punt vaig decidir, un cop acabada la botella de Marqués de Murrieta del 94, però la tristor que em produeix que una societat rica com la nostra, els índexs econòmics ho demostren, estigui narcotitzada pel pensament únic, fa que la resistència sigui més necessària que mai i que s'emprin tots els instruments per tal de remoure les estructures i tornar a complicar el llenguatge i així fer entendre a la gent que no es pot simplificar tot, que la tècnica és bona però sense un cultiu i una educació de l'esperit, digueu-li com vulgueu, es pot arribar a límits d'esclavitud intel·lectual i els valors de llibertat són sagrats, el mestissatge, els intercanvis de cultures, fan que estimem la nostra i després ens dediquem a la seva preservació com a tret d'identitat, tant de societat com de poble.

Era la clau la interrelació entre llibertat i pensament, ens feia veure que el pitjor enemic que teníem érem nosaltres mateixos i la por endèmica que tenia un poble que no havia sabut articular la seva societat per convertir-se d'alguna manera en un poble servil.

Aquest cop teníem un convidat d'excepció, un polític en exercici i ens va fer una pregunta clau, si la mateixa societat no genera pensadors que li sacsegin la seva consciència com es pot des de les institucions, poders públics o centres de poder estimular aquesta producció. No vaig tenir més remei que anar a la jugular directament, li vaig dir que no es tracta de fer dirigisme cultural i els polítics, les institucions i els qui les regeixen de manera temporal, l'únic que han de fer és no posar entrebancs a la gent que en un moment determinat pot ser crítica en la seva gestió o en la seva actuació, sempre dins el marc del respecte i de la veritat. No es pot caure dins el pessebrisme que fa que les persones per les quaranta monedes de Judes venguin la seva ànima i la seva ètica, ja ho sé que han de viure, però el que no es pot fer és matar-les de fam i després demanar-los que siguin lliures. No obstant Sicília està sempre present i el Don vol tenir sota el seu control no solament els cossos sinó també les ànimes, però hem de creure que el lema de l'au Fènix estarà sempre present «ardet nec consumit».