Bucolisme del segle XXI

L'estampa, potser em direu que no és gaire bucòlica. Tanmateix, tot i l'aversió manifesta als grans centres comercials pels encara viàtics de l'odi letal contra el consumisme alineador, em podríeu dir on encolomaríem aquests milenars de persones que han triat aquest mode d'esclovellar tres o quatre hores d'un llarguíssim cap de setmana?

Algú em ratificarà que la tria no diu massa en pro de la racionalitat i del progrés, de l'enriquiment personal, de la plenitud espiritual o d'alguna mena d'inflexió seràfica que se li assembli. Jo en tenc els meus més que seriosos dubtes. Convendreu que un matí de festa, encara que una mica assolellat, de les darreries de desembre no és hora de tallar la gespa, entre d'altres coses perquè la gespa amb aquestes quatre geladotes va més groga i minsa que un nonagenari extremauciat de fresc. Bé, tanmateix sempre hi ha l'oportunitat de passejar per la ciutat, obsevar els edificis, aquests que per sorpresa ens descobreixen els turistes quan els enfoquen amb les seves nikon automàtiques; bé, jo us pregunt, n'estau segurs, d'aquesta alternativa? Què passaria si aquest milenar gros de persones confluís al centre històric a les mateixes hores. No hi hauria una saturació? Què passaria amb la gent que vol passejar mig solitàriament, sense empentes ni angoixes? fins i tot, si la Seu tremolava amb els focs d'en Rodríguez, no podríem provocar un daltabaix semblant? És evident que ningú no em defensarà, per molt ecologista que sigui, que tot aquest tropell de gent faria molt bé d'acostar-se a la natura i gaudir de les eclosions, ni que fossin hivernenques. No seria aquesta darrera proposta un caos absolut? No provocarien alarma social i veus que s'alçassin tot reclamant una restricció d'accés a les boscúries, si fa no fa, virginals? I les places públiques? És clar, si tenguéssim unes places públiques com calen amb bancs per seure i jocs infantils, i ludoteques i biblioteques, una gran àgora de ciutat ideal? Voleu dir que amb tanta aglomeració no hi hauria estirades del cambuix, full de llibres que volarien, sil·labes òrfenes de la mare paraula? I el petit comerç, què en diria el seny fenici... qui és la dependenta polida que és capaç de aguantar estoicament tota una jornada laboral amb la botiga mig plena, de gent badocaire i, per a mes inri, enrevoltada d'al·lots llibertins que tot ho descomponen?

Podeu comptar que la meva primera reacció, jo que venia del camp de respirar aire lliure fou d'un sentiment de pena total per aquelles animetes que anaven a inocular-se dins l'atmosfera artificiosa del centre comercial. Però ara que ho he reflexionat una mica pens que és el nou bucolisme del segle XXI. La gent no compra gaire, però badoca entre multituds, col·lisiona amb els carrets que du per dissimular, es mengen de franc una xocolatada que han agafat d'un aparador, llisquen dins els embussos, pasturen a lloure, dins la gran tanca, els productes que només poden espipellar amb la vista i se'n tornen. Hi comptaven, amb el trànsit dens per arribar-hi, amb els passadissos estibats. Per això no els ve de nou i fan fermes promeses de tornar-hi.