L'efecte 2000 (amb perdó)

Dins el moll (en sentit pagès, no mariner) de les incerteses, tenc el convenciment que l'efecte 2000 s'ha d'inserir dins la bogeria supersticiosa i un xic apocalíptica que va caracteritzar el final del mil·lenni passat. Ningú no crec a hores d'ara que cregui en la fi del món, ni en la vinguda de l'Anticrist, ni molt menys que, d'entre els ecos dels milers de milenars de focs d'artifici (estil ciutadà Rodríguez, per a martiri de la beatitud canongial) apareguin els àngels querubins cantant himnes...

No, nignú no creu aquestes holocàustiques profecies. Ni tan sols dissenyadors esnobs que, de tant en tant, necessiten eructar una Boutade de paper couché. Ningú no creu tampoc que el boom de l'efecte 2000 s'allargassi gaire. Vivim en una societat d'efectes instantanis, de menjars precuinats i microones, que abobina el tedi "si no ho ha convertit tot en una tediosa viscositat" per tant, que no pot fer com els fraticellis medievals que allargaren la pardaleria del canvi de mil·lenni fins a ben esmorrallat l'actual.

No, però si establim una regla de tres simple tot cercant la proporcionalitat entre l'immobilisme d'antany i la trepidància actual, podríem convenir, sense escaldar-nos les cerres del pensament, que si fa no fa navegam dins les mateixes aigües. Potser, abans se'n parlà més temps, però també el temps "alerta que no dic cap blasfèmia", anava més a poc a poc. Abans, un correu reial qui sap què devia tardar, ara amb un e-mail les distàncies temporals "si les xarxes i altres fideicomissos no es troben del tot embossats" s'han reduït gairebé a zero.

Crec que l'espiral de bogeria en què hem entrat, o amb la qual ens han fet entrar, és comparable al grau d'irracionalitat que va presidir el canvi de mil·lenni anterior. Les xifres són aborronadores. Totes. Tant les anuncien el que pot costar passar quaranta-vuit hores de la vostra existència, les situades entre dia 31 de desembre i dia 1 de gener, com les que afecten les mobilitzacions d'exèrcit, cossos de seguretat o tècnics de les principals empreses telemàtiques o elèctriques. Les advertències també són contradictòries: uns diuen que hem de consumir com si fos un dia normal no fos cosa que per una poruga austeritat arribem al caos, altres, contràriament, adverteixen que no cal fer excessos pel cantó oposat i emmagatzemar productes innecessaris, ni guardar doblers davall les rajoles per por que el caixer automàtic, en comptes de defecar-nos quatre bitllets, ens respongui amb un so esquerdat d'espanta-sogres o amb un ball intermitent de bombetes.

Si tengués vint anys asseguraria, amb tota rotunditat, que es tracta d'una parafernàlia organitzada pel capitalisme consumista, pels tentacles del tío Sam i tota la comparsa que els corr darrere. Però com que gairebé en tenc el doble pens que no hi ha una relació de causa efecte, però sí que, de tant de parlar-ne, de l'efecte dos mil, han fet embogir el personal que per espassar-se la diarrea mental comprarà a preu de canari jove més gambes, més cava, més viatges, més sofàs, més ordinadors, potser, fins i tot, més cadenes de vàter. Els escèptics, per més que vulguem, no podrem fer altra cosa que mirar-nos la festa sacsejats, ni que fos el pas d'un huracà, per la voràgine de l'efecte. I l'endemà, entre tantes escombraries i deixalles, riure, estúpidament, un poc.

Ah! Esper que dia dos de gener em funcioni l'ordinador, el fax, el telèfon, el vídeo, l'eixugadora, el rentaplats, el microones i el píu, sinó el qui farà rialles seré jo.