Jo venc d'un tros de país creat expressament per ser governat
sempre per uns i no ser governat mai pels altres. L'acte de
concepció va ser violent i calculat alhora, pròpiament dit va ser
un acte de violació: el violador va estripar sense miraments els
resultats del sufragi popular i va fer seu un racó del cos
nacional. El naixement no va ser menys dolorós: la criatura gestada
a partir d'una llavor sembrada feia segles va ser arrencada de mare
amb gran vessament de sang. Entre excessives mostres de goig, un
dels copares de l'operació va declarar: «Ara, ja el tenim: un país
protestant per a un poble protestant». El fet que el dit país
protestant fos format en més d'un trenta per cent per un poble
catòlic no va restar alegria a la festa. En ignorar-los llegiu: no
donar-los feina, dificultar-los l'accés a l'habitatge i a
l'ensenyament superior, anul·lar-los el dret de vot o
neutralitzar-lo amb manipulacions barroeres de les circumscripcions
electorals, excloure'ls de les institucions públiques i de govern,
relegar-los, en una paraula, a la categoria de ciutadans de segona
categoria callarien i, potser, fins i tot es farien fonedissos.
Per sort i per desgràcia, al llarg del temps aquell
trenta-busques per cent es va anar convertint en el que és avui en
dia: prop d'un cinquanta per cent. I no només no varen callar sinó,
inspirats en la lluita d'altres pobles reprimits a favor dels drets
civils, hom va començar a sentir el clam per «un home, un vot». I
no només no es feren fonedissos sinó, per fer sentir la seva veu,
usurpades les urnes, varen prendre el carrer, aixecant-hi
barricades per impedir el pas de la policia i recorrent a les armes
per defensar-se de l'exèrcit i de les bandes paramilitars. Per
intentar redreçar el caos i el desgovern en què havia degenerat la
situació, l'autoritat suprema va suspendre el Parlament on sempre
havien (mal)governat els mateixos durant cinquanta anys.
D'això han passat gairebé vint-i-vuit anys i tots els intents de
tornar la sobirania parlamentària a aquell trosset de terra verda
la Iniciativa de Sunningdale (1973), la Conferència Constitucional
(1980), l'Assemblea (1982"85), el Fòrum de Tota Irlanda (1983),
l'Acord Angloirlandès (1985), la Iniciativa a Tres Bandes
(1990-91), la Declaració de Downing Street (1993) han acabat en
fracàs. Fins a l'Acord de Stormont, dit «del Divendres Sant»,
signat el 10 d'abril de 1998 i aprovat en referèndum per més del
85% de la població. El 25 de juny del mateix any es varen elegir
els membres de la nova Assemblea, que havia de constituir
l'Executiu amb repartiment de conselleries entre els partits més
representatius, d'acord amb unes regles prèviament establertes. Amb
el peculiar sistema electoral i la llei d'Hondt a la mà,
corresponen al partit unionista radical, el DUP d'Ian Paisley, dues
conselleries; al partit unionista moderat, l'UUP de David Trimble,
tres i la presidència; al partit nacionalista constitucional,
l'SDLP de John Hume, tres i la vicepresidència; i, al partit
nacionalista republicà, el Sinn Féin de Gerry Adams, corresponen
dues conselleries. Un any i mig després, encara és l'hora que els
quatre partits es posin d'acord per formar el nou govern.
Mentrestant, els ciutadans contemplen, impotents, com es frustren
llurs expectatives de canvi i pau.
Ara visc en aquest altre tros de país, o països, que des que va
tornar a néixer en democràcia va ser governat per uns i just ara fa
cent dies ha començat a ser governat pels altres. El part del nou
govern no va ser fàcil, però varen empènyer molts i, què són
quaranta-cinc dies devora divuit mesos o vint-i-vuit anys? Ara, ja
el tenim: un govern de tots (menys un) per a tots. Sí: tots. Li
desig llarga vida i, sobretot, que no frustri les expectatives de
canvi dels ciutadans.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.