Lliçons d'economia

No vull ser jo qui negui la llibertat d'informació, altra en faltaria! Ni tampoc, no voldria que ningú, ara que està tan de moda fer-ho, m'acusàs de tancat i d'autocomplaent dins aquest autisme deliberat; però m'estimaria més que no se'n donassin, de notícies d'economia. Entenc que, per aquells que s'hi guanyen les garrofes, pugui tenir un mínim d'interès però per això bastaria que les empreses on treballen els subscrivissin gratuïtament a algun canal temàtic ad hoc.

Però si a la resta de la població els produeix semblant malestar com a mi, valdria més que no en donassin. M'explicaré una mica. He observat al llarg d'aquests darrers anys que mai la meva hipoteca ha davallat als índexs històrics amb què ministres d'economia i grans banquers ens han salpassat l'existència. Sempre que he reclamat una explicació, al meu banc m'han reconfortat amb quatre paraules, dos somriures i poca cosa més. En canvi, he vist que d'ençà de poc els pocs doblers que aconseguesc estalviar no hi ha manera que em produeixin gens de rèdit, els interessos estan baixíssims, diuen arronsant les espatles.

Si parlam dels carburants passa tres quarts del mateix. Si el barril de petroli va barat, resulta que el dòlar va pels núvols i com que pagam amb dòlars... diuen, si el dòlar va baix... el barril va alt. I si tot va baix, han de rescabalar per quan, no ho diuen tan clar, no han pogut guanyar, ni les hisendes ni les petrolieres, tants de diners. Comptat i debatut les apujades de preu tenen, sobre el consumidor, un efecte instantani mentre que les baixades sempre són suaus, quasi imperceptibles, i efímeres.

A vegades vaig a treballar amb un amics, coincideix amb l'hora de la informació borsària matutina d'una ràdio nacional. Automàticament, quan sent la musiqueta de l'esponsor, atura d'un rampell, amb una mica de ràbia diria jo, la ràdio. Un dia, un poc astorat, potser el seu gest fou més enèrgic que de costum, li vaig demandar el per què d'aquella acció. Es va posar una mica vermell. Jo, em vaig empegueir d'aquella involuntària vulneració de la intimitat. «És que tenc un parell d'accions i quan Wall Street tanca amb guanys, l'índex Niquei davalla i les meves accions no se'n temeren de la revalorització de Nova York del dia anterior i en canvi patiran del tot d'una els efectes nipons». «Bé, problemes d'horari», vaig dir intentant rescalfar la calma perduda. «Ni horaris, ni host... i quan els indicadors van bé, resulta que els inversors temen per la crisi sud-asiàtica, per la fallida a Amèrica del Sud o pels psalms dels monjos tibetans; com a un ca magre, tot són puces...!».

Ara, que ja parlen de tonar-me a apujar la hipoteca, som ben solidari amb l'enuig del company. No entenc perquè les administracions no divulguen uns mínims coneixements d'economia per entendre aquestes disuncions sense esforç. O com algun economista, l'altre dia en vaig veure un que no parlava d'economia però semblava resquillar la veritat absoluta, no ens ofereix, des de les tribunes públiques que sovint visita, el seu mestratge. Potser la societat i la nació li ho agrairan una mica més.