La frivolitat de Maragall

La campanya electoral catalana es caracteritza per l'esforç de socialistes, convergents i populars per fer-se amb el vot dels immigrants. Normalment, els grans índexs d'abstenció, a Catalunya, s'han registrat en el cinturó industrial. L'immigrant ho tenia clar. A les generals votava socialisme i a les autonòmiques, desaparegut el PSUC, repartia el seu vot entre Obiols, Ribó i Anguita o s'abstenia. En realitat, els immigrants, molt possiblement sense proposar-s'ho, es deixaven guiar pel sentit comú i possibilitaven que a Catalunya decidissin els catalans. Ara Maragall s'esforça per rompre l'harmonia social, de manera que si dia desset no pot guanyar amb els catalans vol guanyar contra els catalans. Som conscient que he esquematitzat la qüestió, però ho faig per tal de palesar la frivolitat pregona d'un Maragall, més preocupat, si em permeten emprar un símil esportiu, per guanyar el partit que pel joc net del seu equip. Parlem clar: no és honest aixecar la bandera del castellanisme enfront de la del catalanisme, per part de qui no va dubtar a guanyar-se crèdit nacionalista i socialista a l'empara del llinatge Maragall, que tant dignament portaren el seu avi i el seu pare. Que la seva actitud actual és electoralment rendible? No hi ha dubte. Entre altres raons, perquè la política d'integració lingüística de l'ajuntament de Barcelona, que ell ha presidit al llarg de tants d'anys, s'ha demostrat del tot ineficaç. Tant, que si Maragall guanya les eleccions ho haurà fet amb els arguments que empren aquells que mai no han dubtat a atacar Catalunya a través de l'idioma, que és el sant i senya més característic de la seva identitat. La campanya actual dels socialistes l'hauria signada el senyor Alejandro Lerroux, i l'enveja Alberto Fernández Díaz que contempla, impotent, com Maragall li roba adeptes. I si hem d'ésser equànimes, Albertito, en lloc d'emmurriar-se per quedar-se amb el cul enlaire, electoralment parlant, encara li ha de donar les gràcies, perquè ell mai no s'hauria atrevit a dir públicament les coses que ha dit Maragall a favor de la castellanització de Catalunya. Aquest, en canvi, no té por de res. Ni de la possibilitat que li recordin els seus orígens virginals, potser perquè, tocant a la seva actuació política, és un polític amb barra. La barra de Maragall és una barra de llei, belmontiana, com aquelles que esculpia Benlliure. Fet i fet, ha emprat tots els tòpics que envolten el fet lingüístic català per tal de fer-se amb les simpaties dels immigrants. D'una banda, s'ha erigit en defensor d'una part de la població, la castellanoparlant, pretesament silenciada per la catalanoparlant; de l'altra, ha procurat deixar ben clar que la llengua dels castellanoparlants és la llengua dels obrers, enfront de la catalana, que és la pròpia de la burgesia. I, en el súmmum dels despropòsits, no ha vacil·lat a atiar els odis de sang en acusar Carod-Rovira d'avergonyir-se dels seus orígens aragonesos. El resultat d'aquesta tàctica seria força còmic, si no es qüestionàs el dret a sobreviure de la llengua catalana en el territori on s'ha parlat sempre. Heus ací que, empès pel discurs lerrouxista del seu rival més caracteritzat, Pujol parla castellà als barris industrials de Barcelona, Albertito Fernández anuncia que s'expressarà en val·lisoletà al Parlament de Catalunya, Carod-Rovira afirma que no renega del seu pare "perquè de pare, igual que de mare, no hay más que uno!", i és probable que, abans del dia desset, Duran i Lleida s'apunti a un curs intensiu de sevillanes. Tot plegat és una facècia tràgica, que palesa que el catalanisme viu en llibertat vigilada. Per si de cas no ho sabíem, Maragall és prou inconscient com per a demostrar-nos-ho cada dia.