Es lamentava l'altre dia a València l'historiador Pau Viciano de
l'escàs interès dels nostres homes de lletra per la Renaixença. El
retret de Viciano m'ha recordat l'existència d'un intel·lectual
d'aquell període, la de l'alaiorenc Josep Miquel Guàrdia i Bagur,
recentment reintegrat al nostre patrimoni memorístic per la
historiadora Josefina Salord i el periodista Miquel Àngel
Limón.
Aprofitant l'avinentesa voldria donar algunes pistes sobre la
Renaixença a partir, això sí, d'un petit opuscle de Guàrdia
publicat aproximadament entre 1890 i 1892 a la revista francesa
Deux Monds, titulat «Excursion aux Iles Baléares» i que conec
gràcies a l'amic Limón. Un escrit "i que el lector minuciós em
perdone la inconcreció historiogràfia- que sembla li va permeté a
Guàrdia passejar els Països Catalans de les acaballes del XIX. Més
enllà de la descripció sovint jocfloralesca que Guàrdia fa de les
nostres terres i cultura, el text no deixa de tenir molts punts
d'interès tant per al geòfraf, l'historiador o el sociolingüísta
que de ben segur no podrà evitar d'irritar-se davant d'alguns dels
judicis i prejudicis que sobre el català té el menorquí. Així per
exemple i en paraules de Guàrdia, «l'idioma nadiu» dels habitants
de la Catalunya Nord «es troba notablement alterat (...) Si val dir
vera, aquest català híbrid no és res més que un patois, un dialecte
degenerat i no hi ha cap altre punt d'unió entre les dues
fronteres». La impressió que a Guàrdia li produeix l'estat del
català al Principat no és però més optimista. «(...) Com que
Barcelona concentra tota l'activitat literària "escriu" de
Catalunya, les botigues de llibres donen una idea molt justa del
moviment dels esperits. (...) Malgrat la Universitat, malgrat les
societats de savis i literàries, malgrat la renaixença inaugurada
des de fa quaranta anys, malgrat totes les produccions de la
literatura local i dels fulls de propaganda amb les seves imatges,
no és l'element català qui predomina dins la llibreria. La major
part dels volums (...) prové de Madrid. (...) El poble català
sembla absolutament indiferent als esforços i a les temptatives
dels bons esperits: no pren cap partit a l'obra laboriosa de la
renaixença de les lletres (...)». El lector més suspicaç ja podrà
imaginar quina seria la imatge que de València va endur-se el
menorquí. «(...) El dialecte valencià "diu", (...) es mor,
literariament parlant, i ningú no reïx a rejovenir-lo, a
renovar-lo. Tampoc no és ben segur que els vells poetes valencians
siguin ben entesos pels seus compatriotes contemporanis, si hem de
jutjar per la darrera edició dels versos d'Ausiàs March, publicats
a Barcelona el 1884, sota els auspicis de la societat literària Lo
Rat penat, per un dels seus membres. La impresió podria passar
perfectament, però el text és extremadament incorrecte; li faria
falta un bon comentari. Aquí hi ha un greu símptoma de decadència o
de desidia. A les llibreries no hi ha ni tan sols una obra xocant
que mereixi l'atenció.
A Barcelona almanco, és possible seguir els moviments de la
renaixença catalana. (...) Aquí, res de semblant. Ni un diccionari,
ni una gramàtica, ni cap obra que recordi la glòria passada
(...)».
Quants petits textos com aquest, quants personatges com Guàrdia
ens donarien llum sobre un període de la nostra història que tant
pot ajudar-nos a comprendre el nostre present?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.