Prop d'una cinquena part de l'economia balear circula per vies no declarades i la Conselleria de Treball ho troba dolent. Aquesta situació és, efectivament, malaltissa. Els treballadors d'aquest sector són els que tenen els sous més baixos, estan més desprotegits per la seguretat social, i els seus llocs de treball són els més precaris. No es pot dir que una situació que mutila greument els drets laborals sigui desitjable. El problema, però, és que la salut econòmica, com la del cos és una qüestió de molts d'equilibris. I l'economia balear ja pateix d'un mal crònic: el drenatge fiscal de Madrid. Cap remei que adopti el Govern balear ha d'empitjorar aquest problema.«Primum non nocere», diuen els metges que segueixen els principis hipocràtics. Primer de tot, assegurar-se que el remei prescrit no agreujarà l'estat del malalt. Un increment salarial no justificat per millores en la productivitat, en una economia que, a causa d'una alta taxa d'activitat, encara no té resolt d'una manera definitiva el problema de la desocupació, pot tenir conseqüències greus: a les Illes entren dos o tres sous a cada família, però això passa perquè el nivell dels salaris és una mica més baix que a la resta de l'Estat. Allà els sous són més alts, però hi ha més desocupats i més gent que ni tan sols cerca feina. La massa salarial de les balears és, proporcionalment, més alta que a les altres Comunitats Autònomes gràcies a la moderació dels sous. Això ja justificaria anar amb compte a l'hora de tocar unes condicions laborals i fiscals que ens han permès dotar-nos d'una estructura econòmica que té molts de defectes, però que, globalment, és la millor de l'Estat. La conseqüència pitjor de l'aflorament de l'economia submergida no seria, però, un increment salarial difícilment assumible per estructures productives de precarietat constatable (com el calçat d'Inca) sinó que la gravetat vendria de la intensificació del drenatge fiscal: fer aflorar els 367.651 milions que la Conselleria de Treball diu que es mouen a l'ombra cada any augmentaria en més de cent mil milions les pessetes que se'n van a Madrid i no tornen. Poca broma amb aquestes quantitats: estam parlant de més del cinc per cent del PIB balear. La nostra aportació a la solidaritat, els delmes i primícies que regalam a l'església del senyor Rato, és de devers el deu per cent de tots els nostres ingressos. La nostra solidaritat amb l'Estat ja és més alta que a les regions europees més solidàries. Un increment del cinquanta per cent en els recursos que surten cada any de la nostra economia i no tornen col·lapsaria tota l'activitat econòmica i ens submergiria en una depressió de conseqüències incalculables. M'és igual que algú rigui amb condescendència quan dic que la nostra economia recorda en molts d'aspectes la dominació colonial. M'és igual si molta de gent troba que som un exagerat. M'és igual tot.
Això si no té altra conseqüència que el meu descrèdit. Però l'economia balear té un mal que no vol renou. I ara a la Conselleria de Treball han descobert la pólvora. Fa anys que tots els economistes (del govern i de fora del govern) sabem que el frau fiscal és la segona font d'ingressos dels empresaris mallorquins. Seria bo que això no fos així, però mentre l'Estat no canviï la manera de tractar-nos hem de sobreviure. Seria molt lamentable que, per ingenuïtat o inexperiència, el nou govern proporcionàs a Madrid una altra sangonera. Els nins no vénen de París i, amb les coses de menjar, no s'hi juga. P.S Blai Bonet deia que ningú no es mor fins que no ha acabat la tasca. Tret de si t'atropella un cotxe, però jo vaig amb molt d'esment, afegia. Dimecres va morir el patriota Moncades. Era un manobre de la política. Ara, la política no demana patriotes com abans. Ni manobres. Ara només demana decoradors. Però són els manobres, els que han fet els fonaments de l'edifici. Els fonaments no es veuen, però aguanten l'estructura. Jaume Moncades no ha mort atropellat per un cotxe. Acabada la tasca, se n'ha anat amb la mateixa discreció i celeritat que emprava per fer la feina.
