Temps enrere, dia quinze d'agost, festivitat de la Mare de Déu, coincidia, si fa no fa, amb l'acabament de la sega, circumstància que aprofitaven els amos de possessió per emparaular els serveis de missatges i jornalers, de cara al cicle laboral que començaria a la tardor imminent. Per aquest motiu, la Mare de Déu d'agost era coneguda popularment com la Mare de Déu dels missatges. Fet i fet, molts dels acords entre els uns i els altres s'havien començat a enllestir els dies abans a la data de referència, però això no impedia que es tancassin a la plaça Major del poble. Amo i missatge encaixaven les mans davant tothom i compartien uns instants de conversa a la taverna. Les contractacions tenien lloc de bon matí, en sortir la gent de l'ofici de nou. Els missatges feien tertúlia en el carrer i esperaven que els amos aficassin cullerada a la conversa "que sempre girava entorn de sembres i anyades", i fessin la seva proposta en el moment que considerassin oportú. Aquesta escena, que ja és irrecuperable, forma part d'una Mallorca que va existir entre l'arribada de l'Arxiduc i la partida de Santiago Rusiñol. És a dir, entre la segona meitat del segle XIX i el principi del XX. A banda de les seves descripcions, sovint tenyides de pintoresquisme "sense que aquest adjectiu vagi en detriment d'un rigor intel·lectual que, sobretot en el cas de l'Arxiduc, ha quedat força demostrat", disposàrem de les primeres postals publicades pel Foment de Turisme, que caracteritzarien aquella Mallorca, idíl·lica en aparença, com una terra de pagesetes rioleres i pagesos nets de cor. No cal ni dir que la realitat era una altra, no endebades els visitants quasi sempre s'inventen la terra que visiten. Això no obstant, és possible que per damunt d'una Mallorca generadora d'emigració i afectada per una pobresa inqüestionable, suràs la imatge d'una altra Mallorca d'economia agrícola i habitada per unes dones honestes i uns homes respectuosos amb la llei i el poder. En qualsevol cas, però, quan feim referència a una o altra Mallorca, parlam d'una terra que ha existit i que ja ha desaparegut, engolida per les circumstàncies. Sens dubte la transició social d'una economia agrícola a una altra de serveis "inevitable, d'altra banda", s'ha fet d'una manera força esburbada i sense sospesar-ne les conseqüències negatives, si tenim en compte que el trencament radical del model de producció porta implícita la substitució immediata dels costums i la desqualificació de la memòria com a vehicle de cultura. Sense memòria, cap poble pot estimar-se. Únicament té la possibilitat de reaccionar, de manera visceral, si pren consciència de les seves mutilacions culturals i afectives. El sentit vital dels nostres avantpassats, més pròxims en el temps, gravitava entorn de la terra. Ara, la terra, ja no és nostra, dels seus hereus. Aquests dies he escoltat, ben casualment, una cançó que parla, en to irònic, d'una Mallorca que ens fuig de les mans. No la vaig escoltar sencera, la cançó, però em sembla que, en l'enregistrament, hi han participat diferents artistes. Ja he dit que ha estat escrita en clau d'humor. Així una estrofa conta com la Beateta ja no té on amagar-se quan l'encalça el Dimoni, perquè no hi ha un pam de sòl per urbanitzar. Té gràcia. I, si més no, esdevé exponent de la preocupació per la propietat i conservació de la terra que comença a despertar-se entre els mallorquins. Sols una de les estrofes m'atrevesc a dir que falta a la veritat. És aquella que diu que sant Antoni se n'anirà de Mallorca, perquè ja no hi queden animals per guardar. I això no és cert. No sé si cal guardar-los o no. Però que n'hi ha, d'animals, n'hi ha a voler.