El 28 de febrer de 1959 la meva esposa Sibyla i jo vàrem anar de Palma a sa Pobla en tren, el de vapor. Devora de la Estació, un senyor amb ulleres molt espesses (si, era, el bon pintor de paisatges i interpretador de Beethoven «Cucate»') ens indicava el camí cap a la mar, a través de l' Albufera. Era un d'aquests dies amb calma i sol. El camí de carros era més enfora del que ens pensàvem i arribant al pont de ferro amb les seves palmeres allà enmig de res, varen descansar. Sibyla que esperava el nostre primer fill ja estava molt cansada i els panets i el te ens anaren molt bé. A la fi arribàrem a la mar, a la platja d'Alcúdia... era un moment inoblidable. Des de les dunes admiràvem, mà a mà, la badia, tan bonica, tranquil·la, oberta, brillant en els seus colors... «crec que hem arribat al paradís». Després, caminant a la vorera del mar, o quasi, perquè tota la vorera de la platja era coberta de milions de conxes blanques. Mai més no hem vist tantes a la vegada. Avui s'ha de cercar hores per trobar-ne una sola. Què va pasar a la mar? Enfora es veien les cases del port i la vegegació del mont. Calia travessar un canal d'aigua clara i freda i prest vàrem veure xalets tipus eivissenc a l'ombra dels pins i prest passàrem la pensió Golf. Poc sabia jo que uns anys més tard, i en realitat jo vaig construir el primer bar de sostre carrilo, el «Waiikiki», allà vaig plantar la primera palmera a la platja. Encara hi és i la salut cada vegada que hi pas! Aquí varen créixer els nostres fills, aprengueren a nedar, bussejar, fer vela i windsurf. En el port regnava tranquil·litat total i la poca gent ens mirava amb curiositat però amb simpatia... «forasters».

A una petita botiga de comestibles ens varen fer uns panets i quelcom per beure i ens vàrem seure en el moll, entre els vaixells de pesca, harmonia i traquil·litat. Un petit port mediterrani sí, grans problemes... uns anys més... Però amb l'evolució i el creixement d'un poble naturalment n'hi ha, de problemes. Idees noves, negocis, a poc a poc turisme, botigues, restaurants, pensions, hotels, més feines, més cases, carrers nous, cotxes, taxis, dancings, més hotels i més grans, i en realitat massa. Es torna lleig, vulgar, renouer. Però així és, es va acceptar, igual com en altres pobles costaners. Abusos. Descontents amb la batlia del municipi, amb els constructors sense moral. I un dia va passar quelcom terrible. Uns senyors sense preguntar al poble, imposen les seves idees als ciutadans del port, canviant tot l'ambient de front al mar a la manera mes brutal, de mal gust, antiestètic i poc pràctic inimaginable. Centenars de faroles lletges, tipus aparcament de polígon industrial, trastos de fusto tropical exotica, que no s'havia d'importar. En països civilitzats ja no es permet utilitzar aquestes fustes de la selva. Ponts i gàbies monstruoses que lleven la vista. Lloses barates i de mal gust i mala qualitat (ja s'estan rompent) i sobretot les falques dr formigó amb reflectores de plàstic. Estic consternat i abatut. Plor per un paradís perdut. Era necessari aquest crim ecològic i de tan mal gust? No i no. I el cost?

Senyors de la batlia, els acús de violació d'un port pur mediterrani. De savis és rectificar. Llevin l'inútil i posin arbres del país devora les palmeres i pins, parterres de flors (mireu el passeig de Can Picafort, Palma Nova i Magaluf) així com alguna font o sortidor. Refresquin el lloc: és un forn.

Mallorquins, ens hem d'esforçar per conservar la nostra identitat, sempre contra els abusos dels qui comanden i fan les coses sense consultar el poble.