Saturació

Des de moltes platges, no es veu l'horitzó. Només màstils i estructures aerodinàmiques que allotgen l'«altre turisme». Se senten lliures.
Arribarà un dia, però, que la mar envellirà a força de motors i gasoil. La via marítima no pateix els embussos de l'aèria, però aquesta mar antiga es cansarà de suportar aquesta explotació lenta i constant. Qualcú li traurà el tap i, des de l'aire, podrem veure un immens remolí format entre Àfrica i Formentera, un desguàs per on la mar fugirà cap a una altra dimensió, més respectuosa.

Quedarà un immens desert allà on un dia hi va regnar el mare nostrum, un continent sota el nivell de les aigües.
Però també hem sobreexplotat el cel. No el dels avions, sinó el de les ones. Cada estiu hi ha problemes amb els mòbils: saturen un espai físic i invisible, eteri, que emplenam de converses, buides la majoria de les vegades. Fins que un dia aquestes paraules se solidifiquin en l'aire i caiguin com pedres. Serà la fi de la intimitat. Podrem llegir converses congelades en totes les llengües dels visitants d'aquesta terra cada vegada més improductiva. Les cobertures dels mòbils ens cobriran de bava intranscendent. De tant en tant, però, trobarem entre les frases convencionals alguna cosa estranya, que ens enganxarà. Atípica i interessant, ens l'endurem a casa per penjar-la com una relíquia.

L'adorarem, com un signe de la intel·ligència que un dia va fer possible travessar la mar i comunicar-nos a distància.