Formes, certament n'hi ha moltes de possibles per a un text, encara que l'autor necessiti sempre inclinar-se decididament per la que creu més eficaç. Una cosa és el tipus o registre de llenguatge que triï, per exemple, i una altra, molt diferent, l'estructura que trobi més adequada per al conjunt del llibre, en funció del criteri que sigui. En el cas del darrer llibre de l'amic Àngel Terrón, Geometria descriptiva, que acaba de publicar-se a Els llibres de l'Óssa Manor, me sembla que la preocupació formal s'ha centrat en l'estructura del conjunt.
Per descomptat, quan un intenta de presentar al lector una obra d'un plantejament tan exigent i rigorós com el que caracteritza tots els intents d'Àngel Terrón, cal procedir amb una certa prudència "o, més exactament, amb una certa modèstia. Si hi ha qualque adjectiu que ens aclareixi el sentit de la seva poètica és el d'intel·lectual. I òbviament aquest qualificatiu "entès rectament" no es conjuga amb cap tipus de facilitat. El lector ha de ser conscient que, amb l'obra d'Àngel Terrón, s'enfronta amb uns textos molt rigorosos, molt pensats, sospesats una i altra vegada i, per tant, que requereixen un cert esforç per a entrar-hi. Perquè el poeta exigent amb si mateix no té mai per què proposar-se de donar facilitats. D'entrada, doncs, hem de qüestionar-nos si hem sabut rebre adequadament Geometria descriptiva, si hem sabut llegir-lo com el text requereix i, de qualque forma, espera, per a poder-ne fer cap proselitisme.
Perquè, com és possible "per començar" conjuminar els diferents tipus de projecció geomètrica amb les fuetades de la mort, o amb la defensa de la contribució de les formes mallorquines més entranyables a la koiné comuna, o l'Oda a Palma amb mirall d'escates, que tant ens recorda l'Auca de Rosselló-Pòrcel? No hi ha una certa disparitat entre els temes evocats i el tractament formal al conjunt, d'allò més impersonal?
Òbviament, les cinc parts del llibre palesen la voluntat de donar una estructura molt forta al llibre "gosaré anticipar que com a protectora, amb una funció protectora. Però, paradoxalment tal volta, aquesta estructura comporta un llenguatge més aviat planer, que no té res d'artificiosament recercat. El que importa no és practicar cap tipus d'orfebreria. Aviat ens adonam que el que importa és reconèixer tota la substància del mot «llemuga», propi de la llengua dels gerrers, ollers o terrissers, i que podria estar ben a punt de perdre's.
Hi ha tambéel tema cabdal de la memòria. Si «els més formosos versos/ foren dits per aquells que no veren el mar» i «parlant de les estrelles, remembrables metàfores/ les confegiren homes ensopits a la fresca/ en els somnis carnals i en el gaudi del vi», es demana el nostre poeta exigent, «com referiré jo, suara, el meu dolor?». I tanmateix és la preservació de la memòria d'aquest dolor el que en definitiva compta. Perquè si per al científic res hi ha més important que el progressiu coneixement de la realitat, per al poeta "i poden coincidir ambdós en la mateixa persona, com en el cas de Terrón" res hi ha més urgent que la preservació de la memòria. Llegiu els poemes en prosa de la tercera part, Plaça de Jorge Luis Borges, Great Expectations "que evoca el darrer Robert Graves" o Un saló de Can Serralta, en relació amb l'obra villalonguiana.
Però totes aquestes comeses no es poden dur a bon port a la intempèrie. La proposta d'interpretació que sotmetem al lector és que la geometria descriptiva no hi té més funció que la de protegir les intimitats convocades. Per això ens ha semblat pertinent parlar del pudor de la geometria descriptiva. Per molt que la pràctica d'aquesta virtut no sigui gens actual, per molt que puguem considerar-la "si de cas" com una virtut secundària, hem de concloure que l'autor ha sabut recordar"nos la seva absoluta necessitat per a tractar els temes que més ens importen. El que de veritat ens commou, no té res de geomètric. Però les formes geomètriques protegeixen la nostra sensibilitat i el nostre discurs. La geometria no és aliena a l'exercici de la poesia.
