Quan Esquerra Republicana va fer, fa ja uns anys, la seu
inequívoca transformació cap a l'independentisme, hi va haver
persones que retragueren a la direcció del partit que canviàs la
seua ideologia de sempre. Deien que ERC, històricament, havia estat
un partit confederalista, que volia establir una confederació de
pobles ibèrics, però que no aspirava obertament a la independència
de Catalunya. Fins aquí, el raonament és correcte.
El que passaven del tot per alt aquests detractors era que el
catalanisme més avançat estava per la confederació a la dècada dels
trentes, és a dir, durant la República. Aquest mateix catalanisme
avançat, abans de ser confederalista, havia estat federalista,
durant la segona meitat del segle passat. Pi i Margall o Valentí
Almirall volien arribar a constituir Espanya en un estat federal, i
això s'adeia amb les necessitats del moment. Als anys trenta,
Francesc Macià o Lluís Companys plantejaven una Catalunya sobirana
dins una confederació que havia d'incloure les quatre nacions
ibèriques (Galícia-Portugal, Castella, Euskadi i els Països
Catalans).
Ni en el primer catalanisme ni en el segon encara no s'havia
configurat en el nostre context més immediatament extens, cap tipus
d'idea d'unió. Bé és cert que el catalanisme ha estat
tradicionalment lligat a l'europeisme, i que han estat els
intel·lectuals i, posteriorment, els polítics catalans els que han
plantejat la necessitat d'inserir Espanya en el context de la Unió
europea. Posteriorment, per sort, s'hi ha afegit tota la classe
política espanyola que compta, en bloc. Ara, doncs, el nostre
context propi és Europa i no Espanya.
Quan el nostre context fonamental era Espanya, la màxima
preocupació del catalanisme més avançat era precisament la
transformació de l'Estat per tal d'arribar a aconseguir-hi
l'«encaix» de Catalunya. Ara, Jordi Pujol, president de la
Generalitat de dalt, continua pendent d'aquest «encaix» quan, per
pura lògica europea, aquest ja forma part de la Història. De tota
manera, l'«encaix» de les nacionalitats no castellanes dins Espanya
ara sembla preocupar sectors molt més amplis que el catalanisme.
Ara forma part de les preocupacions, per lògica de pactes i
d'aliances, també de l'esquerra espanyola. Així, el partit
socialista ha establert aliances diverses amb diversos partits que
volen transformar l'articulació dels propis països en relació amb
els altres (per exemple, amb el BNG a Galícia, o amb ERC a diversos
llocs dels Països Catalans, començant per la ciutat de
Barcelona...). Sembla, doncs, que hi ha un acord mínim en un
aspecte fonamental: l'encaix de les nacions en el context de
l'Estat, actualment, no és el correcte. Caldria canviar, per tant,
aquest encaix, transformar les regles del joc de cara a aconseguir
una situació més democràtica.
Al meu entendre, aquestes aliances i aquesta disposició
d'esperit haurien estat les més coherents durant la primera meitat
del present segle, quan el nostre context natural era Espanya.
Comencen emperò a quedar del tot fora de lloc a principis del segle
XXI, quan ja no ens hem de preocupar com encaixen els Països
Catalans dins l'Estat espanyol, sinó com encaixen dins Europa, que
s'està convertint en el país de tots els europeus.
Bernat Joan i Marí. President d'ERC-Balears i
Pitiüses
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.