Selva pertany a la muntanya. Ni els seus carrers costeruts, que
arrabassen pantaixos als visitants poc avesats, ni l'església
talaiada en un serral escalonat de pedra, coronant vila i plaça, no
amaguen el desig d'enlairar-se serra amunt, vers els cims que
aguaiten la terra plana i els blaus de l'altre tombant, malgrat un
solc profund, un freu de conradís, els separi, breument, dels
pendents de pinars i alzinars que guanyen el cel pels galters de
Massanella fins que el verds es fan fonedissos en el grisós
roquissar, pelat i dur, de la cresta.
A la terrassa del Casal de Cultura, que és a l'estiu com una
tenassa de secà sobre un mar de rostollars, arbredes i llumets
esparsos, Inca als seus peus fent pampallugues, convocats per
n'Arnau Amer, activista cultural i amic antic gojosament retrobat,
i el col·lectiu «Noranta7», sis poetes vessaren els seus versos.
Sobre la pèrgola de ciment, nua de ramellers i cintes verdes,
guaitava la lluna plena, un pilot de llum privat de llum pròpia,
venerat per licantrops, llunàtics, folls i enamorats, que contenia
tota la màgia sacramental d'un firmament infinit ple de silencis i
secrets, net i serè, estelat. Dins el cicle «Cultura i fresca»
esdevingué la «Lluna plena de poesia». De primer, els sons de
l'arquet fregant dos violins trencaren la fosca i envaïren l'aire i
la nit de notes, músiques que s'espargiren com un baume de romaní i
es posaren, suaus com una tènue serena, sobre els qui, embadalits,
gaudíem d'una comunió perfecta, més sensual que espiritual, tot i
que l'esperit fruís les temptacions de la bellesa, deixant el cos a
mercè dels sentits.
Abans havíem acomplert un ritual físic extraordinàriament
satisfactori: menjar un pa amb oli amb olives al Parc, un redol de
pau i quietud allunyat de la histèria turística. Penjats a la
balconada del mirador, que encara guarda memòria viva de la claror
de les espelmes i de les lletres de l'Estaca, que finalment corcada
tombà, en uns temps de llibertats sota fiança i vigilàncies des del
casalot de pedra, quarter mig esbucat, xerràrem de tot un poc: de
literatura i escriptors, del govern nou de trinca, de l'esperança
de recuperar un temps que mai no es recuperarà, de les dificultats
que la travessia durà. Passades les deu començà l'acte. Primer, ja
ho he dit, la música de violins interpretada per dues joves
selvatgines i, tot seguit, la lectura de poemes. Dalt d'una tarima
de ferro, en Bartomeu Fiol, en Gabriel Florit, n'Aina Ferrer, en
Sebastià Alzamora, en Pere Antoni Pons i jo mateix diguérem els
nostres versos, efímers com un buf de ventussó, a un auditori
atent, entregat a l'encanteri de la lluna i de la paraula. Sis
escriptures distintes, sis veus ben diferents, en edat i pulsió,
però totes elles sotmeses al jou encisador de la poesia.
Sovint, la Mediterrània té aquests petits grans privilegis:
compartir taula, gaudir de la bona companyia, xerrar sense cercar
de la paraula més guany que la riquesa de saber i conèixer, sentir
les emocions de l'embruixament, el sortilegide la força de la
natura i l'atracció salvatge de la lluna plena d'estiu plena de
poesia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.