Selva pertany a la muntanya. Ni els seus carrers costeruts, que arrabassen pantaixos als visitants poc avesats, ni l'església talaiada en un serral escalonat de pedra, coronant vila i plaça, no amaguen el desig d'enlairar-se serra amunt, vers els cims que aguaiten la terra plana i els blaus de l'altre tombant, malgrat un solc profund, un freu de conradís, els separi, breument, dels pendents de pinars i alzinars que guanyen el cel pels galters de Massanella fins que el verds es fan fonedissos en el grisós roquissar, pelat i dur, de la cresta.
A la terrassa del Casal de Cultura, que és a l'estiu com una tenassa de secà sobre un mar de rostollars, arbredes i llumets esparsos, Inca als seus peus fent pampallugues, convocats per n'Arnau Amer, activista cultural i amic antic gojosament retrobat, i el col·lectiu «Noranta7», sis poetes vessaren els seus versos. Sobre la pèrgola de ciment, nua de ramellers i cintes verdes, guaitava la lluna plena, un pilot de llum privat de llum pròpia, venerat per licantrops, llunàtics, folls i enamorats, que contenia tota la màgia sacramental d'un firmament infinit ple de silencis i secrets, net i serè, estelat. Dins el cicle «Cultura i fresca» esdevingué la «Lluna plena de poesia». De primer, els sons de l'arquet fregant dos violins trencaren la fosca i envaïren l'aire i la nit de notes, músiques que s'espargiren com un baume de romaní i es posaren, suaus com una tènue serena, sobre els qui, embadalits, gaudíem d'una comunió perfecta, més sensual que espiritual, tot i que l'esperit fruís les temptacions de la bellesa, deixant el cos a mercè dels sentits.
Abans havíem acomplert un ritual físic extraordinàriament satisfactori: menjar un pa amb oli amb olives al Parc, un redol de pau i quietud allunyat de la histèria turística. Penjats a la balconada del mirador, que encara guarda memòria viva de la claror de les espelmes i de les lletres de l'Estaca, que finalment corcada tombà, en uns temps de llibertats sota fiança i vigilàncies des del casalot de pedra, quarter mig esbucat, xerràrem de tot un poc: de literatura i escriptors, del govern nou de trinca, de l'esperança de recuperar un temps que mai no es recuperarà, de les dificultats que la travessia durà. Passades les deu començà l'acte. Primer, ja ho he dit, la música de violins interpretada per dues joves selvatgines i, tot seguit, la lectura de poemes. Dalt d'una tarima de ferro, en Bartomeu Fiol, en Gabriel Florit, n'Aina Ferrer, en Sebastià Alzamora, en Pere Antoni Pons i jo mateix diguérem els nostres versos, efímers com un buf de ventussó, a un auditori atent, entregat a l'encanteri de la lluna i de la paraula. Sis escriptures distintes, sis veus ben diferents, en edat i pulsió, però totes elles sotmeses al jou encisador de la poesia.
Sovint, la Mediterrània té aquests petits grans privilegis: compartir taula, gaudir de la bona companyia, xerrar sense cercar de la paraula més guany que la riquesa de saber i conèixer, sentir les emocions de l'embruixament, el sortilegide la força de la natura i l'atracció salvatge de la lluna plena d'estiu plena de poesia.
