El Barça ja ha començat el seu stage a terres d'Holanda, i els culés ja esperam, impacients, que comenci a perdre partits, a veure si aquesta vegada Van Gaal aplega. És difícil que tal cosa succeeixi, perquè aquest home, mentre li parin taula, no es mou de Barcelona. Però cal tenir esperança. Lluís Llach ja cantava, en referència a Franco, allò de segur que tomba, tomba, tomba, i naturalment va acabar per tombar. Tot és qüestió de saber esperar, encara que, pel que fa al Barça, el temps redueix les possibilitats de salvar la dignitat del club. Franco va deixar Espanya ferida, però Van Gaal pot deixar Can Barça erm. Van Gaal és una calamitat, pel fet que s'expressa i actua com un sergent elevat a dictador, cosa gens adient per a una entitat, com la barcelonista, que aspira a ésser un reflex fidel d'una Catalunya democràtica i oberta al món. Si més no, aquesta és la imatge que s'emportaven del país des d'Orwell a Alberti, fins que a Terrassa els ha entrat l'antull d'atonyinar africans. Serà degut, aquest cas aïllat de tosquedat mental, a la influència nefasta de Van Gaal sobre la societat civil. Aquest home, Van Gaal, és un Milosevich que s'ha entestat a convertir el Barça en un equip competitiu. Ell i Núñez són a punt de parir un nou Barça, perquè llavors els científics i l'església de Roma ens vénguin a dir que una parella del mateix sexe no pot tenir descendència. I el Barça que naixerà d'aquesta unió serà catastròfic, despersonalitzat i allunyat de l'esperit del catalanisme. Mirau per on, Van Gaal acabarà amb la Renaixença. En realitat, ni Van Gaal ni Núñez no han entès allò que és el Barça i han decidit fer-ne un club de futbol. Ambdós ens prometen un títol anual, cosa que ningú no els ha exigit. Els títols són bons per al Reial Madrid, que d'aquesta manera dissimula la seva vulgaritat. L'equip castellà respon a l'esperit mesetari del Cid. No oblidem que Rodrigo Díaz de Vivar era aquell senyor que anava amunt i avall, descuidava les filles, respirava pols i suava com un marrà, tot per conquerir als moros un castell de no res. A la mateixa època, en comptes de viure aquest calvari, els catalans preferien augmentar el capital negociant amb els mercaders de les ciutats italianes. Són dues maneres, força diferents, d'entendre la vida. El Barça ha estat un equip triomfant encara que no guanyàs cap títol. Si establim un paral·lelisme entre el Barça i el país que representa, veurem que, en realitat, la Catalunya triomfant té una història plena de derrotes. Mai cap poble, descomptant el nostre, no ha celebrat de manera més festiva les derrotes. El Barça en té prou guanyant el Reial Madrid i amb el fet que els seus jugadors practiquin el millor futbol del món, per fer els seus seguidors feliços. Quan l'equip actua com és habitual, tant fa que ens guanyi l'Extremadura o el Salamanca. Van Gaal i Núñez ens volen robar el Barça. La manera que té l'entitat de fer costat a Van Gaal en el tractament despòtic i poc intel·ligent que dispensa a Nadal, Celades i Roger, fa que als culés de debò els colors ens surtin a la cara. D'altra banda, si l'entitat permet que l'entrenador dispensi un tracte humiliant als jugadors, que són éssers privilegiats, com deu tractar, Déu meu, els empleats més modests? Aquest Barça actual no és més que un club, és més aviat l'expressió del capitalisme més agressiu i desconsiderat. Els autèntics culés ens sentim tan avergonyits de la manera d'actuar de Núñez i Van Gaal, que únicament ens poden consolar un seguit de derrotes que clapegin el Camp Nou de mocadors blancs en contra d'ells. A hores d'ara, tot bon culé desitja que el Barça comenci la que ha d'ésser la pitjor temporada de la seva història centenària. El primer correctiu ens l'hauria d'aplicar el València a la supercopa. Cal que Cúper se l'endugui cap a Mestalla. Amb gols d'Scar, si pot ser.