F a uns dies, em va arribar la notícia que el doctor Joan Solà, catedràtic de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, ha estat proposat per a membre de la Secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
En vaig tenir noves a través d'un article d'En Xavier Bru de Sala, publicat a El País de dia 15 d'aquest mes. No puc dir que el subscriuria punt per punt, però sí que en compartesc la satisfacció. El doctor Solà, durant una sessió del col·loqui sobre «L'obra de Pompeu Fabra a les Illes Balears» celebrat el mes d'abril, referint-se al Diccionari de la Llengua Catalana d'aquella institució (el DIEC, per als íntims), va lamentar que no hi trobem més informació sobre les connotacions d'alguns mots, especialment els incorporats recentment. En efecte, caldria informar els usuaris de quan un mot és un barbarisme, de si es propi d'una classe social, d'un dialecte o d'un registre. Si l'ingrés del doctor Solà a l'Institut havia de tenir com a conseqüencia aquesta millora en el Diccionari, només per això ja l'hauríem de celebrar fervorosament.
Des de la meva sensibilitat de parlant mallorquí, he de lamentar la inclusió, en el Diccionari, del mot «caldo». certament, cal reconèixer que aquet mot no és totalment insòlit a Mallorca; però qualsevol mallorquí una mica sensible als matisos de l'idioma sap que, a més de foraster, és rematadament mossó. El mot «caldo» és ben característic del parlar d'aquelles senyores que, quan tenen una néta, li posen Vanessa o Samantha (sí, amb la H) i li parlen en castellà. Un mot impropi, doncs, d'un parlar mínimament decorós.
Segurament, cap Diccionari no ens arribarà a dir mai que, dels tres sinònims CASAMENT, BODA i NOCES, el primer és neutre tirant a popular, el segon és mossó i el tercer, literari, un poc arcaïzant, present sobretot en expressions fetes, refranys, etc: «dinar de noces», «en aquestes noces reparteixen aquest pa» i altres. I tanmateix aquests matisos són part integrant de la personalitat de l'idioma. I avui, quan de cada dia és més difícil trobar ocasió d'aprendre la llengua de qui la parla bé, aquestes informacions se fan més necessàries.
En Xavier Bru de Sala acaba el seu article amb una llista de noms de personatges que, segons ell, haurien d'entrar a la Filològica. Tots són escriptors. Jo també pens que aquella corporació no sols ha d'estar formada de gramàtics, sinó també d'artistes. Perquè la terra doni bons fruits, no n'hi ha prou amb els botànics, també hem de menester hortolans i jardiners. Sembla, però, que l'articulista considera tancada la llista que proposa. Així m'ho fa pensar un «només» que hi col·loca al començament: «Ara només hi falten...», escriu, i acontinuació enumera la sèrie de noms, entre els quals no hi ha, per cert, cap mallorquí.
A l'Institut, hi ha uns quants lingüistes mallorquins; però, si no vaig molt fuit, no hi ha cap autor mallorquí de creació. I ara jo em deman a mi mateix qui hi enviaria. Em guardaré prou de discutir valors estrictament literaris a cap dels nostres escriptors; però, tret de qualque excepció que em pot haver passat per malla, el llenguatge que emprem no sembla creat a partir del propi parlar matern, pres com a matèria primera sotmesa a un procés d'elaboració i depuració; més tost diria que segueixen uns models uniformes, aliè a la pròpia competència en el dialecte matern. Això sí, de tant en tant trobareu en els seus textos qualque tret propi del mallorquí, que fa l'efecte d'haver-s'hi escolat per descuit i més que res produeix un efecte d'incoherencia, de mescla d'estils. Si ho voleu dit de manera més senzilla: entre un escrit d'un barceloní i el d'un mallorquí d'avui a penes s'hi nota cap de totes aquelles diferències que la normativa i la unitat de la llengua permeten.
Llavors me deman: ¿quina fretura hi fan, els escriptors mallorquins, a l'Institut? Si l'Institut vol incorporar creadors, ja val més que els recluti entre els de Barcelona. El resultat serà el mateix i s'estalviaran els passatges.
