A hora foscant, el despatx presidencial era buit. Algú se n'havia duit els mobles i sols havia deixat, a un racó, un caramull de fotografies de l'expresident. El ciutadà Jaume Matas i Joan Flaquer eren asseguts sobre les rajoles i sopaven de pa amb oli amb sucre. Rosegaven el pa amb desgana. «Digues, Joan "va demanar el ciutadà Matas al seu col·laborador", to be o not to be?». No va poder dissimular la sorpresa, Flaquer, perquè no esperava una pregunta tan profunda. «Not to be, de totes totes», va respondre Flaquer, alhora que s'espolsava les miques de sucre de la corbata. Sospirà el ciutadà Matas. Demanà: «I si no som res, qui ha parat taula?». Va respondre Flaquer: «l'oli i el pa mos ho envien Las Margaritas. I el sucre és part d'un saquet que va dur en Miquel Segura de Cuba». Els dos estadistes guardaven llargs silencis. «Veiam Joan "va demanar-li el ciutadà Matas al seu col·laborador" és vera que a Capdepera sou bilingües?». Va pensar-se la resposta, Flaquer. Va dir: «Depèn de cada casa. A totes aquelles que tenen un tio a l'Havana, sí». Va replicar el ciutadà Matas: «I per aquestes mateixes cinc-centes, qui no ha tingut un parent que ha fet el servei militar a Cartagena?». Assentí amb el cap Flaquer. Sospirà Matas en adonar-se que el futur del país li fugia de les mans. Des del despatx presidencial, sentien portejar. Va guaitar a l'estança contigua, l'expresident. Una dona del servei de neteja arreplegava, amb granera i pala, cendres i paperines, darrers vestigis de quatre anys d'història. El ciutadà Matas assajà el seu somriure de líder ianqui, alhora que li allargava una fotografia seva. «Hala, tendrà un record meu», va dir-li. La contemplà, amb una decepció indissimulable, la dona. «Si puc triar "va respondre", em doni aquella que surt amb en Douglas», «Quina?», insistí ell, il·lusionat. «Aquella que surt en Douglas davant i vostè en segon terme», va especificar ella. Va tancar el despatx d'una portada, el ciutadà Matas. «I en Mato?», va demanar a Joan Flaquer. «És a l'Àfrica "va respondre-li aquest", l'ha fitxat d'assessor el rei Pardalassa, president de la República Popular de Kakapís». Empal·lidí el ciutadà Matas. «Tan enfora se n'ha anat...? "va demanar-se" I que no li hauria convengut més assessorar en Titoi a les partides de mus?». Aleshores Flaquer li va explicar que un assessor de volada llarga no pot deixar-se dur per raons de comoditat o d'amistat. El ciutadà Matas, però, no ho veia clar. Va demanar: «I si comet qualque esguerro i aquest reiot el fot a l'olla?». «No patesquis per això "va respondre Flaquer". No és menjador ni amb patates». Anava a replicar el ciutadà Matas allò que considerava una impertinència del seu col·laborador, quan s'esverà. «Escolta...», ordenà a Flaquer. A qualque banda de l'edifici portejava seguit, seguit. I no repicava cap telèfon ni se sentien potades. Sols el porteig monòton i inacabable. «Escolta Joan "va plantejar"li el ciutadà Matas a Joan Flaquer" i si és l'espectre de don Toni Maura que ens ve a demanar comptes?» Aleshores Flaquer també empal·lidí. Raonà amb veu alta: «Don Toni tem més la FAI que un foc colgat». «I què?», demanà el ciutadà Matas. «Cantem», ordenà Flaquer. Així que ambdós es posaren a cantar, amb tonada del tango «Tomo y Obligo», allò de «dame una bomba/ voy a tirarla/ de los burgueses/ más vale no hablar» etcètera, etcètera. Aleshores va entrar al despatx, apassionada i sensual, Laura de San Telmo, la ballarina que pintà Anselmo Miguel Nieto el trenta-quatre. «Una milonga sentimental, mon Dieu! "va exclamar, alhora que s'aferrava al ciutadà Matas i l'obligava a ballar". Agarraos vos a mí, que vuestra sintura pareserá tronchada por las olas del oséano». D'aquesta manera, agafats com Carlos Acuña i Pilar Franco, feren voltes a la sala fins que Joan Flaquer va tenir l'ocurrència de deixar de cantar. Instantàniament la imatge encisadora de Laura de San Telmo s'esvaí, i Jaume Matas va quedar extenuat, talment com si acabàs de jugar una partida de padle. «Ai, ai, ai, de cantera "exclamà, adolorit". Si en tornes tenir, fet blauet! Tenc s'esquena tan xapada com aquell dia que en Jaume Font em convidà a collir patató». Flaquer li va fer veure que ja no se sentia portejar, senyal que el senyor Maura havia tocat el dos. Era, per tant, el moment més adient per ells partir. Creuaren estances buides, a penes il·luminades. Prop de la porta Matas demanà: «Queda algú?». «En Joan Verger "va respondre Flaquer". Ha arribat fins al rebost per comprovar que no quedi cap sobrassada a la perxa». Prop de la porta, al ciutadà Matas l'assaltà una inquietud nova. Va demanar a Flaquer: «I si una vegada al carrer els de l'Obra Cultural em volen fer la maça i el cullerot...?». «Corr», va aconsellar-li aquest. Sortiren del Consolat. Enmig dels dos canons que guarden la porta, un moix clapat, del Puig de Sant Pere, trempava el guitarró, mentre un moix i una moixa es disposaven a ballar milongues. A fora tot era tranquil, com si la victòria electoral del Pacte de Progrés fos un malson. Per un instant va imaginar-se que ell, el ciutadà Matas, continuava essent el president Matas, de manera que en veure una dona que feia calça, asseguda a un banc del Passeig Sagrera, s'hi atansà i li allargà una de les seves fotografies. La dona la contemplà i, a continuació, el fità a ell de dalt a baix. «Mirau "va mormolar", quina estufera que tens jove. Ni que fossis en John-John!». Aleshores el ciutadà Matas va comprendre que ja no era president. Va mirar per amunt i no hi havia lluna. El senyor bisbe l'havia retirada, per tal de no augmentar les despeses del cel. «Si no vol caminar a les fosques "havia comunicat al vicari episcopal" que compri una bombeta a GESA».