La pau ha arribat a Kosovo

«Pacte forçat», diuen. No, amics de la P.; res de pacte forçat; és la derrota i la capitulació, dures i pures. «Odi», «venjança», «convivència entre les ètnies», diuen. No, amics de la P. L'odi ja hi era. Hi havia pau i s'odiaven; els serbis odiaven els albanesokosovars fins al punt de desitjar la seva destrucció física, el seu assassinat en massa. Són els serbis els genocides; i els albanesos, les víctimes. Com vos atreviu a reclamar de convivència ètnica? Els criminals serbis han perdut. No és convivència, és justícia el que reclamen els albanesos. La major part dels serbis i l'Església Ortodoxa feia costat a la política genocida d'En Milosevic. El PSS, excomunistes, tenen la majoria al Parlament de Belgrad (Per cert, la Plataforma és una iniciativa del PCE i la denúncia contra l'OTAN era un punt cabdal de la campanya d'En Julio Anguita).

«Incapaç de protegir», diuen. No, amics de la P. Els albanesos criden «ara som lliures». No els cal protecció; l'amenaça sèrbia s'ha esvaït. La KFOR protegeix els servis que resten a Kosovo de l'ànim de venjança dels albanesos, però també detén aquells serbis sospitosos d'haver comesos crims.

Ja sabem que la guerra fa mal. El més notable d'aquesta guerra de l'OTAN rau en les escasses víctimes tan civils com militars. Les víctimes les posaven els albensos. Eren els servis els qui mataven i destruïen amb voluntat genocida. «Destrucció», diuen. La llàstima és que l'exèrcit serbi ha restat plenament operatiu i continua essent el més poderós dela zona dels Balcans i una amenaça permanent.

Els albanesokosovars han patit, però hem de considerar que una guerra d'alliberament clàsica "l'UÇK contra l'exèrcit serbi ocupant "hauria estat infinitament més llarga i dolorosa, i això si la guanyaven, la guerra.