M'ha sorprès constatar aquests dies com hi ha molta gent molesta amb els pactes postelectorals. Hi ha malsofriment entre l'electorat per diferents motius i amb perspectives molt diverses, segons el grau d'implicació política dels protagonistes. El que més m'ha sorprès, he de confessar-ho, és el nivell de crispació i de rebuig a la classe política, evidentment en general. Aquesta actitud és fruit, segurament, d'una mala educació política de l'electorat. Per una banda, se li demana que col·labori, se li demana el vot, es fan innombrables promeses i mai no s'explica quina serà l'actitud dels diferents partits, ni tan sols s'educa els electors a plantejar-se sobre allò que pot succeir una vegada passades les eleccions.
El que s'han de plantejar la majoria de formacions polítiques és el fet que l'electorat se sent traït en relació a l'actitud que després adopta el partit o la coalició que han votat, sobretot si pensaven que votaven una determinada línia d'actuació i després resulta que se'n du a terme una altra de ben diferent. Pensau que tothom votaria el mateix, avui, dia 4 de juliol, després de conèixer les composicions municipals? Pensau que si sabéssim els pactes tendríem la mateixa actitud política? Quan es constata que partits que sense cap pes, formacions que es formen únicament per obtenir quotes de poder, després esdevenen qualque cosa més que partits frontissa, un es planteja seriosament allò del sentit del vot útil. Però allò més greu és constatar que tots tenim les nostres visceralitats i manies, i allò que no votam nosaltres per un excés de zel i de visceralitat, després es converteix en un possible aliat d'aquells que viuen a costa del nostre vot.
La manca d'educació cívica i política, de la qual en tenen gran part de culpa els mateixos partits, és també el que engreixa el malestar de molta gent. Gent que no entén l'engranatge de les institucions municipals i autonòmiques. Mai no se'ls explica quin és el funcionament i per això després no s'entenen els pactes. Coses tan senzilles com que governar en minoria no és fàcil o que la llista més votada no necessàriament ha de ser la formació que tengui el poder, coses així no s'expliquen mai. Els partits no volen sentir-se controlats, ni estan disposats a ser coherents. Allò que demanen als seus electors, com és la fidelitat a les idees i al vot, després fa la impressió que les idees i els programes passen a un segon terme, perquè el poder està per damunt de totes les coses.
Mentre al País Basc es demana que es reformi la llei electoral perquè determinats individus condemnats per la justícia no puguin ser elegits, per ventura aquí i arreu hauríem de demanar una reforma de la llei que defensi les majories. La tasca no és fàcil. Tots dipositam grans esperances davant unes eleccions, però després no ens queda un altre remei que acceptar que les coses no van com voldríem. Tant si guanyen com si perden aquells que votam, a la llarga gairebé mai no és possible constatar coherència política ni en aquells que ens agraden ni en els que ens desagraden. Un per manca de cultura política i altres per cansament, tots acabam queixosos i menyspreats políticament.
