Abans de les passades eleccions, era freqüent que en les
prediccions de futur s'acabassen les especulacions assenyalant el
vespre de dia 13 com a moment en què es resoldrien totes les
principals incògnites. Però, aquesta, era una asseveració encertada
només si el dia 13 a vespre els resultats haguessen donat majoria
absoluta al PP. En cas contrari, era de preveure que l'avantatge a
favor del conjunt de les altres forces no seria suficientment ampli
per no haver d'esperar amb impaciència tota la qüestió del vot per
correu; i , si les coses no es movien, s'hauria d'esperar cap a
quin costat s'inclinaria (o deixarien inclinar) el partit de M.
Antònia Munar. Ara som aquí i, quan es resolgui aquesta, encara
quedaran altres incògnites importants a l'aire; per exemple, si el
pacte, sigui quin sigui, es voldrà mantenir tota la legislatura o
només una part.
Hi ha, però, una altra incògnita que, de moment, sembla haver-se
plantejat poc, almenys públicament, i que apareixerà si UM és capaç
de renovar el pacte amb els partits amb els quals governà els
darrers quatre anys en el Consell Insular. Aquesta incògnita es
refereix a l'estratègia que adoptarà el PP, com a oposició, davant
algunes qüestions essencials per a la cohesió social de la nostra
comunitat (autogovern, ordenació de territori, cultura, etc.).
Pesaran més les ànsies de recuperar el poder a qualsevol preu o la
visió de país? No podem ignorar que, encara que es presenten amb
una sola sigla, en molts d'aspectes hi ha més discrepàncies i
desavinences profundes entre un extrem i altre del PP que les
existents entre la resta dels partits parlamentaris. N'és un
exemple el fet que, durant els darrers quatre anys, hem tengut tres
presidents de Govern d'un mateix partit i, en canvi, en el Consell
de Mallorca, tot i la diversitat de partits i les tensions
inicials, hi ha hagut una sola presidenta.
Una de les candidates, com a mínim per a una part del PP, de ser
utilitzades d'armes de desgast en contra d'un hipotètic govern de
progrés, deu ser la qüestió lingüística. Dominarà el sector de les
rucades lingüístiques «preconciliars» (o preestatutàries) de la
seva època d'oposició? Predominaran, com darrerament, els irats
contra els partidaris de fer una política lingüística més eficaç
que la dels gests ambigus i que asseguri la continuïtat de la
llengua catalana a les Illes? O, per primera vegada, marcaran la
política lingüística del PP els qui voldrien participar en la
reconstrucció lingüística de les Balears?
Afortunadament, sembla que el sentit comú i la raó han guanyat
molt de terreny perquè no sigui políticament recomanable als
partits amb voluntat de governar ressuscitar polèmiques absurdes
(la poca rendibilitat electoral dels cartells en aquesta línia
escampats profusament per l'illa durant la campanya electoral n'és
una prova); així i tot sembla que els col·lectius humans són
suficientment febles per deixar-se, de tant en tant, arrossegar cap
al retrocés. Per altra banda, les societats normalitzades mai no
veuen qüestionada per cap opció política pròpia la necessitat que
la seva llengua disposi d'un marc que li asseguri la continuïtat,
però sembla que, en el nostre cas, encara no hi ha la suficient
maduresa perquè s'imposi la tercera opció.
Amb aquesta perspectiva, és necessari que els integrants del nou
pacte de progrés, si n'hi ha, es comprometin a defensar sense
fissures una base comuna d'actuacions en relació amb la política
lingüística, que, amb el suport d'explicació pública que calgui,
sigui compartida per la major part de la població i permeti
capgirar el procés de substitució.
Així i tot, des de les esferes del poder polític serà necessari
comptar amb el suport dels moviments de conscienciació i de
reivindicació impulsats des de la societat civil, que, de tants
anys ençà, fan possible mantenir l'esperança de normalitzar
socialment el nostre país.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.