Abans de les passades eleccions, era freqüent que en les prediccions de futur s'acabassen les especulacions assenyalant el vespre de dia 13 com a moment en què es resoldrien totes les principals incògnites. Però, aquesta, era una asseveració encertada només si el dia 13 a vespre els resultats haguessen donat majoria absoluta al PP. En cas contrari, era de preveure que l'avantatge a favor del conjunt de les altres forces no seria suficientment ampli per no haver d'esperar amb impaciència tota la qüestió del vot per correu; i , si les coses no es movien, s'hauria d'esperar cap a quin costat s'inclinaria (o deixarien inclinar) el partit de M. Antònia Munar. Ara som aquí i, quan es resolgui aquesta, encara quedaran altres incògnites importants a l'aire; per exemple, si el pacte, sigui quin sigui, es voldrà mantenir tota la legislatura o només una part.
Hi ha, però, una altra incògnita que, de moment, sembla haver-se plantejat poc, almenys públicament, i que apareixerà si UM és capaç de renovar el pacte amb els partits amb els quals governà els darrers quatre anys en el Consell Insular. Aquesta incògnita es refereix a l'estratègia que adoptarà el PP, com a oposició, davant algunes qüestions essencials per a la cohesió social de la nostra comunitat (autogovern, ordenació de territori, cultura, etc.). Pesaran més les ànsies de recuperar el poder a qualsevol preu o la visió de país? No podem ignorar que, encara que es presenten amb una sola sigla, en molts d'aspectes hi ha més discrepàncies i desavinences profundes entre un extrem i altre del PP que les existents entre la resta dels partits parlamentaris. N'és un exemple el fet que, durant els darrers quatre anys, hem tengut tres presidents de Govern d'un mateix partit i, en canvi, en el Consell de Mallorca, tot i la diversitat de partits i les tensions inicials, hi ha hagut una sola presidenta.
Una de les candidates, com a mínim per a una part del PP, de ser utilitzades d'armes de desgast en contra d'un hipotètic govern de progrés, deu ser la qüestió lingüística. Dominarà el sector de les rucades lingüístiques «preconciliars» (o preestatutàries) de la seva època d'oposició? Predominaran, com darrerament, els irats contra els partidaris de fer una política lingüística més eficaç que la dels gests ambigus i que asseguri la continuïtat de la llengua catalana a les Illes? O, per primera vegada, marcaran la política lingüística del PP els qui voldrien participar en la reconstrucció lingüística de les Balears?
Afortunadament, sembla que el sentit comú i la raó han guanyat molt de terreny perquè no sigui políticament recomanable als partits amb voluntat de governar ressuscitar polèmiques absurdes (la poca rendibilitat electoral dels cartells en aquesta línia escampats profusament per l'illa durant la campanya electoral n'és una prova); així i tot sembla que els col·lectius humans són suficientment febles per deixar-se, de tant en tant, arrossegar cap al retrocés. Per altra banda, les societats normalitzades mai no veuen qüestionada per cap opció política pròpia la necessitat que la seva llengua disposi d'un marc que li asseguri la continuïtat, però sembla que, en el nostre cas, encara no hi ha la suficient maduresa perquè s'imposi la tercera opció.
Amb aquesta perspectiva, és necessari que els integrants del nou pacte de progrés, si n'hi ha, es comprometin a defensar sense fissures una base comuna d'actuacions en relació amb la política lingüística, que, amb el suport d'explicació pública que calgui, sigui compartida per la major part de la població i permeti capgirar el procés de substitució.
Així i tot, des de les esferes del poder polític serà necessari comptar amb el suport dels moviments de conscienciació i de reivindicació impulsats des de la societat civil, que, de tants anys ençà, fan possible mantenir l'esperança de normalitzar socialment el nostre país.
