De cada vegada queda menys temps per constituir el nou Parlament, però encara no hi ha cap decisió ferma sobre la formació del nou Govern Balear. Unió Mallorquina continua negociant amb uns i altres, malgrat que Maria Antònia Munar manifesti obertament que les seves bases són més partidàries d'un pacte de progrés.

El que de cada cop sembla més descol·locat és el Partit Popular que, a més a més de torbar-se una eternitat a contactar amb Unió Mallorquina, han mostrat totalment el llautó quan s'han compromès a assumir totes les seves propostes i intercedir davant els seus col·legues de Madrid per tal que siguin acceptades pel Govern Espanyol, un pacte a la canària, en diuen.

El més curiós del tema és que moltes de les exigències de Munar varen ser rebutjades fa alguns mesos pel mateix PP quan es va tramitar la reforma de l'Estatut. En aquells moments el partit de Jaume Matas no va acceptar que se'ns reconegués la condició de nacionalitat històrica, ni que les Illes Balears tenguessin policia autònoma, ni donar més poder als consells insulars, ni moltes altres reivindicacions dels nacionalistes illencs.

Les explicacions poden ser dues. La primera consistiria que la comandera passa davant els principis. Això implicaria que el PP no creu que siguem comunitat històrica, ni que ens calgui policia autònoma, ni molt manco deven considerar que s'hagi d'equilibrar la balança fiscal dels illencs. Però com que ara hi ha la cadira en joc, estan disposats a acceptar-ho tot per poder continuar exercint el poder.

La segona, i per mi la més probable, és que ja els aniria bé tenir un munt de noves competències, sobretot si les poguessin gestionar ells, però com que no són un partit pròpiament dit, sinó una sucursal d'un partit de fora, s'han d'atendre a les directrius que els dicten des de Madrid i si enllà els diuen que no demanin tal o qual cosa, callen i sotgen, perquè tenen tan poca força dins l'estructura de poder central, que no estan en condicions d'exigir res. Basta veure on els col·locaren en el darrer congrés.

Si la raó és aquesta darrera, el més segur és que José Maria Aznar no accepti cedir el que demana Maria Antònia Munar i deixi en evidència, una vegada més, els seus companys balears, que haurien d'aprendre a estar a l'oposició després de setze anys de governar. Però també podria esser que, per por de no perdre quotes de poder, des de Madrid fessin una contraproposta a Unió Mallorquina, acceptant una part de les seves reivindicacions. En aquest cas quedaria encara més clar el sucursalisme del PP balears, i se demostraria, amb més evidència, el seu caràcter de submissió total als designis dels seus dirigents espanyols. L'opinió pública se n'adonaria que Jaume Matas, amb un govern del mateix color a Madrid i gaudint aquí de majoria absoluta no ha estat capaç d'aconseguir per a les Illes Balears el que sí hauria assolit un partit nacionalista amb una simple negociació i, possiblement, sense ni tan sols haver d'entrar al Govern. I això, a mitjà termini, pot tenir un cost electoral.