Sobre poques coses s'han cantat tants de responsos abans de morir com se n'han cantat per la Universíada abans de celebrar-se. Tothom que conec dóna per segur el fracàs clamorós de l'invent. I això em pareix injust, perquè, tot i haver-hi una aclaparadora relació d'indicis, no es pot parlar del fracàs abans que aquest s'hagi produït inexorablement. De tota manera, hi ha un fracàs de la Universíada que ja s'ha materialitzat i s'ha manifestat a l'engròs i a la menuda, i és el fracàs social. No s'ha sabut transferir al ciutadà ni una mica de l'esperit olímpico-universitari que hem de suposar que tenen els organitzadors. Com esperava Barcelona la seva Olimpíada? És clar que no es pot comparar la magnitud d'uns jocs olímpics amb la d'uns jocs olímpics universitaris, però això no lleva que a l'entorn d'un esdeveniment com el que és a punt de caure'ns al damunt, es creïn escenaris propiciatoris d'un cert debat sobre la ciutat que volem. A Palma, que té tan poques oportunitats de pensar-se com a ciutat, se n'hi ha negada la que segurament hauria pogut ser una de les més engrescadores. Aquests esdeveniments (com el que... etc.) no s'han de deixar en mans de governs que no hagin demostrat una gran capacitat per enrobustir un país, una ciutat, i crear-hi futur. Ja és un tòpic l'odiosa comparació entre com es va rellançar Barcelona, el 92, i com, aquell mateix any, a Sevilla hi va haver tants de focs artificials. La comparació és efectivament molt odiosa, però encara ho seria molt més si inclogués Palma. Aquesta Universíada haurà deixat, això sí, unes quantes escultures, unes instal·lacions esportives, la més costosa de les quals quedarà en mans del propietari d'una societat anònima esportiva, i poca cosa més, a part una generalitzada malfiança respecte de la comptabilitat. Però no sabem albirar cap altra cosa positiva. No s'ha involucrat la societat mallorquina, no s'ha sabut elaborar un missatge engrescador i ni tan sols hi ha hagut un esforç de simulació d'aquest missatge. I aquesta vegada no val dir allò que es diu sempre dels mallorquins, que som individualistes, tebis, apàtics, etc. Això es pot dir quan havent fet les coses bé, la gent no ha respost. Però no és el cas. Si volguéssim metaforitzar la distància entre l'organització i la gent, ho faríem amb la pèrdua paulatina de l'accent de la Universíada, que l'ha deixada en Universiada. Un simple accent pot cobrar un valor simbòlic excepcional, però no està clar que els qui l'han esbucat en siguin conscients.
Tenc amics que per res del món no es perdrien l'acte inaugural, però lamentablement tots comparteixen un punt de morbositat, tots volen comprovar la magnitud del desastre. I potser sigui un èxit, aquest acte inaugural, però aquí sabem quins èxits cerquen aquests governants nostres, l'èxit fàcil de les amollades de coets que espenyen els vitralls de la Seu.
