D'Àfrica a Mallorca

A primeres hores del matí, en direcció cap al centre de la ciutat, i a les darreries de l'horabaixa, en direcció cap al cementeri, se les hi veu anant a peu, en petits grups de tres o quatre.

Amb prou feines se les entén, quan xerren: parlen llengües africanes o s'expressen en anglès o en francès. Una mica en espanyol xampurrat.
Fa pocs mesos que arribaren a Mallorca. En un primer moment, tots eren homes. A hores d'ara, emperò, també hi ha dones. I infants menuts. Totes cerquen feina. Cerquen casa. Cerquen menjar. Cerquen recursos. Cerquen amistats. Cerquen viure entre nosaltres. Han sentit a dir que, aquí a Mallorca, ho tenim tot. Se'ls ha dit que podrien aconseguir-ho tot. Allà on eren s'ho han cregut. Aquí on són, en canvi, comproven dia a dia que res de tot això no va per a elles.

I es queixen. I criden. I s'exalten contra els polítics que governen eixes illes. Ho fan durant la nit, ben a les fosques, amb la panxa buida. Cansades de rodolar d'un cap a l'altre d'una Palma que els dóna l'esquena, que els mira de reüll, que no se'n fia. No saben què fer. El proper dia 30 de juny se'ls tancaran totes les portes. Fins i tot l'única que a hores d'ara se'ls mostra oberta: ca l'Ardiaca. Serà el dia de sant Marçal. En plena ebullició política municipal, només a tres dies de l'establiment de nous consistoris.

Una crua advertència els arriba en forma de glosa malgarbada: «Pel vostre bé, africans/ no en vengueu més a Mallorca,/ perquè el Govern balear/ vos hi duu ben enganats/ a cavar les vostres fosses».

Potser els convengui fer-ne cas. Potser es produeixi algun canvi. Potser s'hi mudi el tarannà. N'hi ha que treballam perquè això passi.