Menorca, Eivissa i Formentera

Seria una manca de pudícia, però en cap cas equiparable a la precària contrapartida que se'ns presenta en forma de vodevil postelectoral: primer em dirigiria a Pilar Costa per presentar-li una relació de la meva vinculació amb Eivissa, mai no tan intensa com servidor hauria desitjat, però molt més consistent que la de no pocs ciutadans que han tengut dret a vot a la Pitiüsa Major. He estimat, des de molt jove, Eivissa, per l'experiència directa d'aquesta terra, d'aquesta mar, pels amics que hi he tengut i hi tenc; i per l'obra de Villangómez, de Josep Marí, per les pintures de Vicent Calbet, de Purtmany o de Toni Cardona. He lamentat, com si es tractàs del meu país maternal, l'anarquia exasperant amb què Eivissa i Formentera han estat espoliades. Per qui, com servidor, conservi clara memòria de les Pitiüses dels 60, de principis dels 70, la seva actual fesomia és una ferida que raja sang, que no es tancarà mai. També em dirigiria a Joana Barceló amb la mateixa exposició i súplica: li recordaria que crec sincerament haver fet mèrits per tenir dret més que altres a votar a Menorca. Ara mateix, sense anar més enfora, veig com comença a donar fruit una iniciativa destinada a divulgar i fer estimar l'obra de Josep Vives Campomar, de qui dia 2 del mes que ve s'inaugura una antològica al Casal Solleric. Només és un botó de mostra, naturalment, allò d'aprofitar per matar dos ocells d'una pedrada.