No havia funcionat mai al llarg de la història però, aquesta vegada sí que hem sabut aplicar la tàctica i estratègia Paulino Uzcúdim, aquell boxejador basc que el seu fer damunt el ring era rebre totes les bofetades que el contrari volgués, a dreta i esquerra, als buits i al nas, al fetge, on fora, i aguantar amb estoïcisme, amb valentia totes les envestides, peu fiter, respirar fons, i pega si et ve de gust. Un assalt, dos, tres, quatre... Fins que, al cinquè, més o menys, amb el contrincant absolutament esgotat de repartir llenya, amb els braços tous de pegar i la moral a nivell del trespol a causa de la impotència, la moral menjada, allargar les mans i amb dues llosques ben pegades fer-li ensumar la pols del carrer. Resistir és la fórmula, el secret de la victòria final.

I després dir-los: pst!, anau alerta, que jo sé on visc, malgrat el domicili que m'heu adjudicat al DNI. L'aigua tanmateix viu a Mombassa, li enflocava el negret a la Meryl Streep a Memòries d'Àfrica, quan volia fer una presa per retenir-la. El que jo vull dir és: la naturalesa sempre acaba comandant, com l'aigua que viu a Mombassa, com la raó, el seny i la justícia, la veritat espinzellada, que viuen a Mombassa. I: uei!, s'han acabat les canongies, al·lots, que per aquí ja sabem fer rellotges de fusta que funcionen, i hem descobert d'una punyetera vegada que l'equador no passa per Madrid. I que els golafres tard o d'hora s'han de posar a dieta que si no, excedeixen el seient i no hi ha llenya per fer-ne més.

I repetir als Senyors de les Inauguracions de trens amb absurditat, premeditació, traïdoria i absoluta gratuïtat, que no em regalin més fotografies que ja engrogueixen les que han repartides. I fer-los saber que jo tenc quatre concos i tretze cosins a Guantánamo, Cuba, i una vintena de parents que encara fan de fusters devers Ciudad Mendoza, l'Argentina, ben a munt, a tocar les muntanyes de cims argentats que els he escrit i els he contat la feta de la conya marinera que aquí ha succeït amb els vots que han segrestat els del PP balear a aquestes darreres el·leccions amb tot això dels empadronaments «a bulto» i els vots per correu, i el paperet que han fet i els han fet fer els seus paisans aprofitant-se de la seva ignorància de la nostra veritable realitat... Tot acompanyat de la glosa que una dona gran em contà a Son cladera, una horabaixa de casa per casa, suor i alfabegueres:
«La flor d'alfabeguera
és blanca com l'argent viu,
i per culpa d'una perdiu,
m'han deixat d'aquesta manera.

I amb la recomanació que estenguin la veu, ho comentin amb els amics i coneguts, de manera que als propers comicis, jo mateix, pagant el correu de la meva butxaca, els remetré programes i paperetes de tots els partits, i així es podran empadronar si volen, i també podran votar amb informació suficient i total llibertat. I els he parlat de legalitat i ètica, d'honestedat i de la barra que pot arribar a tenir un cavall amb galteres i un parell d'etcèteres més que seria massa llarg enumerar ara.

Encara no m'han contestat. Ja us ho contaré quan ho facen.