nubes dispersas
  • Màx: 33°
  • Mín: 26°
33°

Subvencions

Si me donassin cent-vint mil pessetes per cada quarterada que tengués sembrada de lli, ben segur que les terres que va deixar el meu padrinet no estarien tan abandonades com estan. Si, per cobrar la subvenció, m'obligassin a vendre el lli a una indústria transformadora, trobaria qualque amic que en volgués crear una i ens repartiríem els guanys. Naturalment, ni sembraria lli ni el vendria. El meu amic i jo faríem «com sí». Un petit incendi al magatzem cremaria el lli presumpte, i a cobrar s'ha dit!

Subvencions com la del cultiu del lli deuen ser molt corrents, però crec que la democràcia n'incorpora d'altres castes. L'economia social de mercat té, crec, mecanismes que fan que les subvencions siguin un instrument de rendibilitat social. Tal com jo ho entenc, hi ha gent disposada a treballar, molt i desinteressadament, per a empreses sense aquest treball altruista no serien viables. La tasca de Jaume Santandreu, per exemple, no arribaria a port sense subvencions, i tots perdríem la feinada que fa. Però, si les subvencions són una palanca per a la rendibilitat social, qui les demana fa realment un favor a qui les concedeix, perquè sense la proposta del demandant els recursos sol·licitats donarien molt menys rendiment a la col·lectivitat. La ideologia liberal sol creure en aquests arguments més que l'esquerra intervencionista, però tota regla té excepcions i el PSOE va fer rics molts d'amics privatitzant Rumasa.

La meva experiència en el món de les súpliques i les dàdives és curta, però instructiva. Cada any dedic moltes hores a una institució que trob benemèrita perquè posa en contacte joves de totes les contrades del nostre àmbit lingüístic. Es tracta de la Universitat Catalana d'Estiu. I només les beques i les subvencions poden fer que els nostres estudiants puguin assistir-hi amb uns costs raonables. Sense aquestes subvencions, la major part dels assistents perdrien l'ocasió de viatjar i d'entrar en contacte amb un ambient acadèmic i lúdic molt saludable per a una societat tancada, com són totes les insulars. És millor que els nostres joves surtin per anar a Prada de Conflent que, com feien abans, per anar a fer el soldat.

En les institucions que són requerides per a una col·laboració externa, he trobat de tot. L'Obra Cultural i Social de Sa Nostra i el Consell de Mallorca fan més que no poden; en Miquel Alenyà i en Damià Pons saben on tenen la mà dreta, i la seva mà dreta sap perfectament allò que fa l'esquerra. Qui cregui que els partits polítics són institucions monolítiques va ben errat. El PP és un cas ben curiós perquè té respostes diferents a les mateixes sol·licituds. Des de la Conselleria de Cultura, Maria Antònia Munar, Bartomeu Rotger, Jaume Casasnovas i Josep Aloy varen col·laborar econòmicament amb la UCE amb tota naturalitat. En canvi, Joan Marí, que passa per una mica catalanista, des de la Conselleria de Cultura d'Eivissa me va donar a entendre clarament que no era possible la col·laboració del PP. Deu ser cosa de l'autocensura, perquè no veig el president Matas fiscalitzant la meva insignificància. El cas de Menorca va ser apoteòtic, neuròtic i elefantiàsic. No crec que cap ajuntament del Burundi tengui una organització més deficient: el president Crisfòfol Triay me va fer anar dues vegades a Maó per demanar cent mil pessetes. La darrera visita s'ha d'inscriure dins el capítol del surrealisme: havíem quedat a les dotze i mitja i vaig arribar puntualment a la seu del Consell; allà vaig dir qui era, per a què hi anava i amb qui havia quedat citat. El funcionari que rebia els visitants me va fer passar a la sala d'espera, i ja eren prop de les tres quan el president, casualment, va passar per allà davant perquè se n'anava a dinar. Sort que havia deixat la porta oberta, que si no encara hi seria. Amb deu minuts vàrem acordar estrenar una col·laboració que en el futur havia de ser més intensa. Aquell estiu varen venir a Prada tres professors de Menorca i, per primera vegada, un estudiant menorquí amb una beca substanciosa. A la tardor vaig enviar una memòria explicant que tot havia anat d'allò més bé... I una factura de cent mil pessetes que deu romandre a la mateixa sala d'espera que vaig ocupar jo. Ni una explicació, ni una disculpa. Només barra. Quod natura non dat, Salamanca non prestat.

Jaume Gil, director general de cultura, manté amb mi una relació que només sabria definir César Luis Menotti, aquell gran filòsof que a estones feia d'entrenador de futbol. Menotti quan els davanters creaven ocasions però no marcaven gol, deia «hace falta definir». Jo mateix no acab de decidir si qui ens retrata millor és Bertholt Brecht a l'Opera de tres rals o Samuel Beckett a Tot esperant Godot. Després d'aquest article, ben segur que Godot no arribarà abans de les eleccions. I, segons com vagin, arribarà de buit.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.