Comença a ésser urgent la constitució d'una teoria sobre les
minories més importants: les minories d'un tot sol. Tal vegada per
manca de temps, o bé perquè sempre hi ha quelcom més urgent, o
perquè fer teories és molt usualment una feina mal, o gens, pagada,
o perquè molts veuen en les minories una primera passa per a les
majories, aquesta teoria no acaba d'ésser pujada. I això és
injust.
La teoria oposada no és tant la teoria de les majories, perquè
les majories no necessiten cap teoria per marcar el pas de tothom,
sigui majoritari o minoritari, sinó molt semblant a la teoria
oberta que es resumeix en el nom de Zelig. Leonard Zelig era el
mimètic personatge que Woody Allen ens proposà com a exemple oposat
a la minoria: l'home que adoptava automàticament i amb tota
perfecció la personalitat del grup en què es trobava, l'home que
sempre era els altres. Aristòcrata entre els aristòcrates,
escriptor entre els lletraferits, impecable i ortodox rabí amb
tirabuixons entre els jueus, adopta sempre el posat físic,
l'aparença i la mentalitat dels qui l'envolten. Parla amb tota
perfecció el francès o el xinès quan cal per entendre's amb uns o
altres, i es confon camaleònicament "com indica el seu malnom:
camaleó, i la cançó de ball que rerefondeja la seva época" entre
metges, escocesos, indis comanxes o presidiaris. L'home mutant,
malgrat la inquietud gratuïta dels seus pròxims, és en realitat
l'únic individu, perquè els altres són només membres d'un grup que
els supera i anul·la.
El que ens manca, amb més pressura cada dia que passa, és el
relat i l'explicació de l'arquetip oposat: el qui és demòcrata però
no veu ningú que ho sigui tant com ell, el qui és europeu però
lamenta que tots els altres ho siguin com a molt en segon o tercer
lloc, el qui admira un escriptor o un periodista però matisaria tot
el que diuen, el qui se sent atacant entre els defenses,
conservador entre els progressistes, avantguardista entre els
clàssics i liberal entre els de cada dia més nombrosos fidels
defensors de l'estat. Aquell qui si seu a la tribuna se sent un
hooligan més, inadaptat si no s'envolta d'altres joves cridaners, i
qui quan se n'envolta sospira la placidesa dels afeccionats més
distants de l'espectacle. El qui mai no guanya, encara que el seu
partit sigui sempre el guanyador. El qui es veu gras, com es veu,
entre els prims, i prim entre els grassos, i el qui no li és gens
fàcil expressar qualsevol opinió, perquè necessitaria hores per
convèncer l'interlocutor que aquesta és única, personal, no extreta
de cap altre pou que el del seu cor o cap. L'home mutant treia
l'energia per ésser ell mateix de la por al desacord; ell, el seu
contrari, amb prou feines pot entendre's amb qualsevol persona,
perquè el seu llenguatge és gairebé únic, una font contínua de
termes que necessiten ésser matisats, aclarits, precisats respecte
al que diu el diccionari.
I ens falta també qui relati la vida d'aquest personatge, que no
crec més fantàstic que l'arquetip de Zelig, i Zeligs tots en
coneixem un bon estol. Una darrera cosa: els nombrosos Zeligs són
un tipus humà desagradable i repel·lent, però la seva història
se'ns va fer mengívola perquè no pot ser d'una altra manera si és
relatada per gent com Woody Allen o Susan Sontag. Més urgent que el
de trobar un nom per l'anti-Zelig, una etiqueta que ens
tranquil·litzi i sobre la qual puguem començar a pujar una teoria,
i un remei, és el problema de saber qui ens pot relatar la seva
història. Algun suggeriment?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.