Comença a ésser urgent la constitució d'una teoria sobre les minories més importants: les minories d'un tot sol. Tal vegada per manca de temps, o bé perquè sempre hi ha quelcom més urgent, o perquè fer teories és molt usualment una feina mal, o gens, pagada, o perquè molts veuen en les minories una primera passa per a les majories, aquesta teoria no acaba d'ésser pujada. I això és injust.
La teoria oposada no és tant la teoria de les majories, perquè les majories no necessiten cap teoria per marcar el pas de tothom, sigui majoritari o minoritari, sinó molt semblant a la teoria oberta que es resumeix en el nom de Zelig. Leonard Zelig era el mimètic personatge que Woody Allen ens proposà com a exemple oposat a la minoria: l'home que adoptava automàticament i amb tota perfecció la personalitat del grup en què es trobava, l'home que sempre era els altres. Aristòcrata entre els aristòcrates, escriptor entre els lletraferits, impecable i ortodox rabí amb tirabuixons entre els jueus, adopta sempre el posat físic, l'aparença i la mentalitat dels qui l'envolten. Parla amb tota perfecció el francès o el xinès quan cal per entendre's amb uns o altres, i es confon camaleònicament "com indica el seu malnom: camaleó, i la cançó de ball que rerefondeja la seva época" entre metges, escocesos, indis comanxes o presidiaris. L'home mutant, malgrat la inquietud gratuïta dels seus pròxims, és en realitat l'únic individu, perquè els altres són només membres d'un grup que els supera i anul·la.
El que ens manca, amb més pressura cada dia que passa, és el relat i l'explicació de l'arquetip oposat: el qui és demòcrata però no veu ningú que ho sigui tant com ell, el qui és europeu però lamenta que tots els altres ho siguin com a molt en segon o tercer lloc, el qui admira un escriptor o un periodista però matisaria tot el que diuen, el qui se sent atacant entre els defenses, conservador entre els progressistes, avantguardista entre els clàssics i liberal entre els de cada dia més nombrosos fidels defensors de l'estat. Aquell qui si seu a la tribuna se sent un hooligan més, inadaptat si no s'envolta d'altres joves cridaners, i qui quan se n'envolta sospira la placidesa dels afeccionats més distants de l'espectacle. El qui mai no guanya, encara que el seu partit sigui sempre el guanyador. El qui es veu gras, com es veu, entre els prims, i prim entre els grassos, i el qui no li és gens fàcil expressar qualsevol opinió, perquè necessitaria hores per convèncer l'interlocutor que aquesta és única, personal, no extreta de cap altre pou que el del seu cor o cap. L'home mutant treia l'energia per ésser ell mateix de la por al desacord; ell, el seu contrari, amb prou feines pot entendre's amb qualsevol persona, perquè el seu llenguatge és gairebé únic, una font contínua de termes que necessiten ésser matisats, aclarits, precisats respecte al que diu el diccionari.
I ens falta també qui relati la vida d'aquest personatge, que no crec més fantàstic que l'arquetip de Zelig, i Zeligs tots en coneixem un bon estol. Una darrera cosa: els nombrosos Zeligs són un tipus humà desagradable i repel·lent, però la seva història se'ns va fer mengívola perquè no pot ser d'una altra manera si és relatada per gent com Woody Allen o Susan Sontag. Més urgent que el de trobar un nom per l'anti-Zelig, una etiqueta que ens tranquil·litzi i sobre la qual puguem començar a pujar una teoria, i un remei, és el problema de saber qui ens pot relatar la seva història. Algun suggeriment?
