La llum de setembre queia sobre la gran ciutat de Teheran. El viatger tenia una gran embull, amb informacions prèvies i realitats que començava a palpar. Caminava, visitava, s'espavilava per entendre's amb la gent. Tastava tots els sabors de submergir-se dins els viaranys d'una cultura plena de matisos i sensacions, capes sobreposades que fan una pintura que és un gran mural amb zones de fosca i de lluminositat. Però Iran, tota la cultura persa, encenia àrees de curiositat que es revifaven contínuament. Des de les muntanyes d'Albors "que es veuen al final d'algun carrer" fins al desert de Kevir "insinuat sobre les espatlles de l'aire i dels termòmetres", la ciutat és un paper escrit i esborrat, esgarrinxat i curat durant molts de segles. El resum "silenci i bellesa" es troba als museus, a resguard del vent de totes les històries passades.
Al Museu Arqueològic (muzeh"ye Irân Bâstân) és possible trobar-hi l'àlbum més perenne de la seva història. Per les finestres hi entra la lluminositat que, en posar-se sobre les fulles xarolades dels caquis tancats entre quatre parets, encén de color carabassa el fruit ja quasi madur. Cada finestra és un crit de color "i el viatger que hi havia anat a mirar les obres que es guarden a l'interior!" que fa pensar en un arbre similar tancat dins un petit jardí, familiar i felanitxer. Llavors, passant entre finestra i finestra, el camí des del neolític; passant per Persèpolis, Isfahan o Fârs. Un guerrer, entre metàl·lic i viu, fa guàrdia dins una de les sales. Els visitants se'l miren, li donen una volta per tal de copsar tota la seva imponent presència. Ell no s'immuta: és història retratada dins la sala d'un museu, amb caquis brillants que guaiten per les finestres.
Feia un contrast, allò. Per una banda el guerrer ferotge, carn i vestit de metall; per l'altra, els arbres de fulles verdíssimes i els caquis quasi madurs. Era com una festa i tots els sentits se n'alegraven.
