Ha mort Paco Eguiagaray. L'any 52 va ensenyar-me el significat del mot «botxí» en un compartiment de tercera del tren de la RENFE que feia el llarg itinerari d'Almeria a Madrid, de tornada d'un campament de treball del SUT (Servei Universitari del Treball) a les mines de Rodalquilar, amb Eduardo Zorita, el pare Llanos, Raul Chávarri, Jos de Arizcun i altres. El tenia assegut davant per davant, a devora de la finestrella, i estava llegint una traducció de Walt Whitman al català, publicada per Barcino. A un moment donat va reptar-me: a que te dic una paraula en català que no saps què vol dir? I va tenir raó: un servidor, als meus disset o divuit anys, encara no m'havia topat mai amb el mot «botxí».
Aleshores Paco Eguiagaray era un falangista enragé però del tipus idealista, un falangista i un esteta. En qualsevol cas, no era falangista per interès ans per convenciment. Curiosament, a l'inici dels cinquanta, encara quedaven alguns falangistes convençuts i honrats, almanco entre els més joves; Paco Eguiagaray era un any més jove que jo. I, per descomptat, tenia inquietuds intel·lectuals suficients com per a interessar-se per la nostra llengua. La qual cosa no l'impedia que, al mateix temps, fos un admirador abrandat del nacionalsocialisme alemany i guardàs, como oro en paño, llibres i publicacions de propaganda nazi en els quals apareixien joves valquíries alades tot encarnant les virtuts paganes dels aris enmig de prades alpines o de boscos germànics. L'haguéssim pogut considerar un rebroll d'un Sánchez Mazas o d'un Giménez Caballero. L'Eugenio era el seu llibre de capçalera.
Ha mort a l'estimada Viena, la més senyora de les ciutats, la capital imperial més preservada del continent (Roma, al seu costat, és una ciutat del tot plebea, malgrat el Palatino). A Viena ens vàrem trobar, l'any 72, a un acte organitzat pel Foment del Turisme, amb motiu de la convenció d'ABTA anterior a la primera que es va celebrar a Palma, en qualitat ell de corresponsal de l'agència EFE. Després, el vaig veure moltes vegades en la petita pantalla, quan va esser corresposal de TVE a Moscou. Paradoxes de la vida, un jove intel·lectual falangista de debò treballant molts d'anys, sense particulars problemes, com a periodista especialitzat en els països del pacte de Varsòvia. Certament, la seva visió de la realitat política degué canviar molt de Madrid a Viena, i de Viena a Moscou. Però estic segur que no va canviar gens la seva condició d'intel·lectual afamegat de més coneixements, d'home de cultura que fruïa compartint els que ja havia fets seus, d'home rodanxó de sensibilitat i sentiments generosos.
És possible que, arribats a una certa edat, la desaparició de persones com Paco Eguiagaray "de vells amics amb els quals s'ha perdut el contacte per raons professionals i fins i tot geogràfiques" tal vegada ens marqui més, ens defineixi més que altres fets més immediats de la nostra biografia. La qual "ja se sap" tampoc no té cap especial importància. Excepte, eventualment, pel fet que no pot canviar-se.
