El Pacte de Progrés

El PSOE és, per a mi, difícil de qualificar. Sé que amb els seus militants compartesc bona part d'allò que podríem anomenar cultura política, no de bades en el 36 estava en el bàndol de la civilització. Però, precisament per això, m'és més difícil tolerar l'ostentació que ha fet del governar sense escrúpols (F. Gonzàlez: «Qué más da gato blanco o gato negro, si caza ratones».) o dels assassinats del GAL (F. Gonzàlez: «El Estado también se defiende en las cloacas», talment el delinqüent Bernard Bonnet). No sé si en aquest cas és més mala de pair l'amoralitat o la incultura: ja està bé parlar a tota hora de Machado (l'Antonio, òbviament), però era més necessària una passada per Thomas De Quincey (L'assassinat com una de les belles arts) per aprendre que matar gent, encara que siguin de l'ETA, no és recomanable perquè es comença per un assassinat de no res, que en si mateix pot no ser gran cosa, però encetar la degradació moral, ni que sigui de forma venial, és perillós perquè la passa següent pot ser no anar a missa, i, ja dins la depravació sense remei, es pot arribar a contestar malament als pares. De manera que els crims no són mai bona cosa. Ni tan sols els crims d'Estat. En nom dels cent anys d'honradesa es poden perdonar moltes coses: els quaranta de vacances i les passades corrupcions, però, ara per ara, només la pervivència d'una certa sensibilitat franquista i la divinització jacobina de l'Estat poden fer el miracle de la continuïtat del PSOE sense una profunda catarsi.

Els del PSM són tota una altra cosa. Amb els dos estigmes que arrosseguen, esquerrà i nacionalista, ho han tingut ben difícil a Mallorca. Però amb sort i perseverança han pogut treure faves d'olla. Sense renegar d'uns orígens que inclouen des del PSAN fins a l'Organització d'Esquerra Comunista passant pel PCE, han arribat a pactar amb CiU a les europees (pel camí ha caigut la definició marxista del partit, han deixat de banda ERC per dretana i pronuclear, han estat abandonats per Bandrés i una Euskadiko Ezquerra maritada amb el PSOE, i han gestionat la incineració dels nostres fems). De la necessitat han fet virtut, i amb la tenacitat dels seus dirigents han aconseguit el miracle del «sorpaso»: el PSM ha substituït UM en l'hegemonia del nacionalisme. Però a Mallorca el nacionalisme és com l'energia: no es crea ni es destrueix, només es transforma. Per això no creix, i la suma dels diputats obtinguts pel PSM i UM no canvia gaire. Les victòries del PSM són a costa dels cosins i no dels adversaris.

Unió Mallorquina té, segons sembla, en les seves bases la principal dificultat. La seva ambigüitat ideològica la converteix en una opció pròxima a allò que els italians entenen com a partit radical i té, per tant, un gran potencial de creixement. Mallorca és, sociològicament, una mica nacionalista i de dretes. Això fa que UM pugui ser un bon recer per a un ventall ben ampli de votants. El problema és que molts pocs es creuen el nacionalisme d'UM i acaben votant, si de cas, el PSM, per molt que no agradi el seu esquerranisme. I això aparentment és perquè les bases d'UM són vistes com a molt pròximes a les del PP (no oblidem que els dos partits s'han nodrit de l'antiga UCD i han governat junts molt de temps). Amb més convicció nacional, UM mossegaria fàcilment vots al PSM i al PP, i així faria crèixer el nacionalime en detriment dels partis estatals. Això seria desitjable, però el PSM es nega a empeltar-los en una coalició, i UM sola arriba al gest, però no a la convicció.

Aquí Esquerra Unida és un partit (el PCE) que es defineix per les dèries. Ara té la dels serbis i l'OTAN. Probablement no entraria en cap govern que no declaràs explícitament el seu antiatlantisme. D'aquí a les eleccions pot canviar de dèria. Per això els seus aliats pateixen dels nervis.

Els Verds (no sé si hi seran o no, al Pacte de Progrés, però no costa gaire dedicar-los unes línies) són molt divertits i alternatius. Record un debat al Camp Rodó on l'associació de veïnats va demanar solucions per al problema de la delinqüència i la consegüent inseguretat del barri. Tots els partits convidats menys els Verds donaren, amb més o menys enginy, respostes convencionals. Ells digueren que educarien millor la gent i així, sense policia, s'arreglaria el problema. Els Verds són així. Per a bé o per a mal. Uns angelets.

No seria just acabar els comentaris del Pacte de Progrés ignorant la gestió que ha fet en el Consell Insular. Els programes maximalistes d'alguns partits han perdut més d'un llençol en aquesta bugada, però alguna conselleria, sense fer potades (ni putades), ha mostrat com ho pot ser d'eficient, fins i tot amb pocs recursos, una gestió pensada per i des de la nostra cultura.