Descartant una improbable coalició UM"PP, l'autoanomenat Pacte
de Progrés és l'alternativa a l'actual govern monocolor. L'elector
votarà, aquesta vegada, més un govern que un partit. Tanmateix, els
matisos que hi ha entre els components d'aquest pacte són
rellevants.
El PSOE és, per a mi, difícil de qualificar. Sé que amb els seus
militants compartesc bona part d'allò que podríem anomenar cultura
política, no de bades en el 36 estava en el bàndol de la
civilització. Però, precisament per això, m'és més difícil tolerar
l'ostentació que ha fet del governar sense escrúpols (F. Gonzàlez:
«Qué más da gato blanco o gato negro, si caza ratones».) o dels
assassinats del GAL (F. Gonzàlez: «El Estado también se defiende en
las cloacas», talment el delinqüent Bernard Bonnet). No sé si en
aquest cas és més mala de pair l'amoralitat o la incultura: ja està
bé parlar a tota hora de Machado (l'Antonio, òbviament), però era
més necessària una passada per Thomas De Quincey (L'assassinat com
una de les belles arts) per aprendre que matar gent, encara que
siguin de l'ETA, no és recomanable perquè es comença per un
assassinat de no res, que en si mateix pot no ser gran cosa, però
encetar la degradació moral, ni que sigui de forma venial, és
perillós perquè la passa següent pot ser no anar a missa, i, ja
dins la depravació sense remei, es pot arribar a contestar malament
als pares. De manera que els crims no són mai bona cosa. Ni tan
sols els crims d'Estat. En nom dels cent anys d'honradesa es poden
perdonar moltes coses: els quaranta de vacances i les passades
corrupcions, però, ara per ara, només la pervivència d'una certa
sensibilitat franquista i la divinització jacobina de l'Estat poden
fer el miracle de la continuïtat del PSOE sense una profunda
catarsi.
Els del PSM són tota una altra cosa. Amb els dos estigmes que
arrosseguen, esquerrà i nacionalista, ho han tingut ben difícil a
Mallorca. Però amb sort i perseverança han pogut treure faves
d'olla. Sense renegar d'uns orígens que inclouen des del PSAN fins
a l'Organització d'Esquerra Comunista passant pel PCE, han arribat
a pactar amb CiU a les europees (pel camí ha caigut la definició
marxista del partit, han deixat de banda ERC per dretana i
pronuclear, han estat abandonats per Bandrés i una Euskadiko
Ezquerra maritada amb el PSOE, i han gestionat la incineració dels
nostres fems). De la necessitat han fet virtut, i amb la tenacitat
dels seus dirigents han aconseguit el miracle del «sorpaso»: el PSM
ha substituït UM en l'hegemonia del nacionalisme. Però a Mallorca
el nacionalisme és com l'energia: no es crea ni es destrueix, només
es transforma. Per això no creix, i la suma dels diputats obtinguts
pel PSM i UM no canvia gaire. Les victòries del PSM són a costa
dels cosins i no dels adversaris.
Unió Mallorquina té, segons sembla, en les seves bases la
principal dificultat. La seva ambigüitat ideològica la converteix
en una opció pròxima a allò que els italians entenen com a partit
radical i té, per tant, un gran potencial de creixement. Mallorca
és, sociològicament, una mica nacionalista i de dretes. Això fa que
UM pugui ser un bon recer per a un ventall ben ampli de votants. El
problema és que molts pocs es creuen el nacionalisme d'UM i acaben
votant, si de cas, el PSM, per molt que no agradi el seu
esquerranisme. I això aparentment és perquè les bases d'UM són
vistes com a molt pròximes a les del PP (no oblidem que els dos
partits s'han nodrit de l'antiga UCD i han governat junts molt de
temps). Amb més convicció nacional, UM mossegaria fàcilment vots al
PSM i al PP, i així faria crèixer el nacionalime en detriment dels
partis estatals. Això seria desitjable, però el PSM es nega a
empeltar-los en una coalició, i UM sola arriba al gest, però no a
la convicció.
Aquí Esquerra Unida és un partit (el PCE) que es defineix per
les dèries. Ara té la dels serbis i l'OTAN. Probablement no
entraria en cap govern que no declaràs explícitament el seu
antiatlantisme. D'aquí a les eleccions pot canviar de dèria. Per
això els seus aliats pateixen dels nervis.
Els Verds (no sé si hi seran o no, al Pacte de Progrés, però no
costa gaire dedicar-los unes línies) són molt divertits i
alternatius. Record un debat al Camp Rodó on l'associació de
veïnats va demanar solucions per al problema de la delinqüència i
la consegüent inseguretat del barri. Tots els partits convidats
menys els Verds donaren, amb més o menys enginy, respostes
convencionals. Ells digueren que educarien millor la gent i així,
sense policia, s'arreglaria el problema. Els Verds són així. Per a
bé o per a mal. Uns angelets.
No seria just acabar els comentaris del Pacte de Progrés
ignorant la gestió que ha fet en el Consell Insular. Els programes
maximalistes d'alguns partits han perdut més d'un llençol en
aquesta bugada, però alguna conselleria, sense fer potades (ni
putades), ha mostrat com ho pot ser d'eficient, fins i tot amb pocs
recursos, una gestió pensada per i des de la nostra cultura.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.