cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
31°

La fotografia de la setmana

Pujol i Zaplana acaben de robar-li a Rociíto el privilegi de protagonitzar la fotografia de la setmana. Rociíto ha aparegut davant els fotògrafs amb ulleres negres i careta de desventurada. Antonio David no li portava les maletes, així que caldrà demanar-li a Mariñas per què. A diferència de Rociíto, Pujol i Zaplana posaren davant les càmeres amb una rialla d'orella a orella, cosa que haurà disgustat per igual a maulets i blaveros. La fotografia ja ha esdevingut un símbol dels temps que correm, marcats pel pragmatisme. Pujol i Zaplana semblen bons veïns de carrer i millors germans de cultura. Tot apunta cap al desglaç entre els governs de les generalitats catalana i valenciana. Per afegitó la fotografia esmentada ha coincidit amb el viatge d'un estol de catalanes a Castella per veure de trobar marit mesetari. Des d'aquella exclamació de «madrileños, los catalanes os queremos», de Companys, a primera vista mai no hi havia hagut uns signes externs d'apropament tan evidents entre Espanya i Catalunya (al cap i a la fi Zaplana és Espanya: l'Espanya, més que profunda, tèrbola). El moment és dolç. Catalunya fa ofrena de les seves dones a Castella, i el Milosevic del catalanisme visita la Plaça de Sant Jaume amb so de pau. Tot ha succeït a les primeries de maig, heus ací un maig prodigiós. Una lectura, però, més minuciosa d'aquests esdeveniments, ens permet sospitar que Zaplana porta un punyalet a la bocamàniga, i que les dones que viatgen a Castella són únicament aquelles que tenen una casera rabiosa. Un fet ben vulgar, aquest de voler-se casar amb el primer que passa. Així i tot, Serrano Suñer no hauria consentit mai aquest viatge, perquè a l'acabament de la Guerra Civil ell planejava l'operació a l'inrevés. És a dir, que la gent de parla castellana s'instal·làs a Catalunya per tal d'acabar amb el «problema catalán». Ara les coses han canviat, si més no aparentment. La fotografia de Pujol i Zaplana ens ho confirma. Els pobles ibèrics, tan aficionats a llegir l'esdevenir en el cel i a deixar-se guiar pels signes esotèrics, tanmateix comprenen que les claus del present són reflectides en la fotografia esmentada. Sempre ha estat així. Quan Manolete i Arruza es retrataren vestits de vint-i-un botó, el quaranta-set potser, davant una paella monumental, la societat va comprendre que era un plat d'arròs allò que li oferia la revolució nacionalsindicalista en acabar el calvari de les cartilles de racionament. Ni un lloc a la trinxera, ni una finestreta al cel, tal com predicaven els José María Pemán o els Luis Segura Miró, sinó un plat fins a la raseta d'arròs groc. I la gent que havia estat joseantoniana empesa per les circumstàncies, va esdevenir franquista per convicció. La gent percep amb la imatge allò que ni els sociòlegs ni els ideòlegs no saben transmetre amb les paraules. La imatge del Rei i Carrillo encaixant les mans després del 23-F indicà l'acabament de l'aventurerisme ideològic. S'acabà l'esquerra, i s'encetà un període d'exaltació del model social de la dreta. Ja és cosa passada, tanmateix. Ara, la fotografia de Pujol i Zaplana ens ha vingut a recordar que la pela és la pela, i que davant la possibilitat d'avançar cap a un nou model de finançament ben bé poden aparcar-se les divergències d'ordre cultural. A Pujol, els seus, li disculparan l'encontre. A Zaplana no ho sé. Ambdós polítics s'han d'entendre amb un públic diferent. El catalanisme polític és pragmàtic. El valencianisme de barraqueta és caòtic. El poder català s'enforteix quan tothom fa feina. El poder valencià que encarna Zaplana, quan el poble s'exalta i crida. La diferència entre l'un i l'altre rau en el fet que un es fonamenta en l'exercici del poder civil i l'altre en un caciquisme dissimulat amb una pàtina de folklorisme cultural. Però això són figues d'un altre paner. Parlem de la fotografia. Zaplana s'ha avançat a les exigències de Pujol davant el govern espanyol, per tal de fer-li un gol per mig de les cames a la Generalitat catalana. En qualsevol cas, al marge de l'anàlisi política puntual que se'n pot derivar, de la reunió, la fotografia de Zaplana amb Pujol ens ha fet palès que Caïm pot donar la mà a tots els Abel que assassina i aquests acceptar-la com si res. És a dir, que la barra d'uns és proporcional al fetge dels altres. És, aquesta, la gran lliçó de la setmana.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.