Al voltant de la celebració del Correllengua i de la Diada d'avui, els mitjans de comunicació han difós informacions i opinions diverses sobre la situació de la llengua catalana a les Illes Balears. En general, les dades i opinions descriuen una situació en la qual hi ha símptomes contradictoris sobre l'estat de la nostra llengua. Per una banda, s'han produït avanços en àmbits en què abans la seva presència era nul·la o pràcticament insignificant; per l'altra, es percep un retrocés d'ús en els usos interpersonals, sobretot entre alguns sectors de població jove.

És cert que entre els sectors juvenils l'aprenentatge de la llengua s'ha incrementat, gràcies sobretot a l'escola; però també és cert que aquest aprenentatge, en algunes zones, no es reflecteix en un increment evident d'ús de la llengua. Aquesta paradoxa no hauria de sorprendre gaire, perquè l'increment d'ús només serà possible si les condicions de l'entorn canvien a favor d'una major presència del català com a llengua dominant.

La normalització del català no depèn exclusivament de la població d'origen autòcton, encara que els seus comportaments tenguin una importància vital, sinó que necessita la participació de totes les persones que resideixen, de manera estable, a les Illes. No és estrany, per tant, que enguany el missatge que més han reiterat els organitzadors d'aquests actes hagi estat la necessitat de sumar al procés de normalització la població d'origen immigrant, siguin quines siguin la seva procedència i la causa que els ha duit a establir-se entre nosaltres. Aquest fet i les dades que ens ofereix l'enquesta realitzada entre els alemanys residents a Mallorca pel Dr. Pere Salvà, catedràtic de la UIB, ens proporciona un bon tema d'anàlisi.

És significatiu que només el 25% dels enquestats manifestin interès d'integrar-se; i ho és en doble sentit. Per una banda evidencia l'esperit amb què la resta de ciutadans alemanys es trasllada a la nostra illa i ens ha de dur, necessàriament, a reflexionar sobre la conveniència d'estimular l'assentament de ciutadans com aquests. Per altra banda, aquestes dades mostren la debilitat en què es manté la nostra societat que és incapaç de fer que les persones procedents de fora sentin la necessitat pràctica d'integrar-se per poder viure amb nosaltres.

Però també hem de fer referència a aquesta quarta part d'alemanys que desitgen integrar-se. A aquests ciutadans els hem de reconèixer un mèrit especial perquè, a pesar que a la pràctica deu semblar-los que no ho necessiten, opten per una decisió que ens pot ajudar a fer que la societat mallorquina, d'aquí a una partida d'anys, no sigui una societat totalment descohesionada.

Però, perquè sigui possible que els alemanys "i els immigrants d'altres procedències" que volen integrar-se ho puguin fer, han de comptar amb un entorn que els ho permeti. Aquesta és, precisament, una de les tasques de les institucions: fer que l'entorn sociolingüístic faciliti la incorporació dels nouvinguts i els seus fills al conjunt dels catalanoparlants. Un entorn així, també farà que molts més vegin la necessitat d'integrar-se en la nostra societat.

Que un entorn favorable a la llengua catalana fa possible la integració, ho mostra el fet que a bastants de pobles de Mallorca els fills dels estrangers que hi resideixen passen a ser catalanoparlants, com els fills dels autòctons.

Un exemple és que, ahir, quan la flama de la llengua va passar per Porreres, entre els qui la portaren i llegiren el manifest hi havia estrangers i fills d'estrangers que ja parlen en català, i que les darreres paraules les va dir en Sergi, un al·lot de sis anys d'origen rus que només fa sis mesos que és a Mallorca, i que parla el català com qualsevol altre nin de Porreres de la mateixa edat.