En un temps relativament curt, han desaparegut d'aquest món tres pintors mallorquins que desenvoluparen la seva obra en el territori sempre poc confortable de l'outsaiderisme. Va encetar aquesta processó Josep Bover, i temps després el seguiren Rivera Bagur i Jaume Mercant. El primer és del tot inclassificable, i per més que diguem que era un esqueix de la bohèmia trasplantat als nostres dies, per més que parlem del seu instint d'independència, de la seva vida de solitari intempestiu, no aconseguiríem d'alinear-lo en cap formació més o menys homogènia. De Rivera Bagur solem dir que és ingenuista i ja hem acabat la corda. I de Jaume Mercant en deim, simplement, que tenia un caràcter difícil que va obstaculitzar molt l'accés de la seva obra al mercat. Pitjor és res, diu aquell, però la veritat és que se'ns moren artistes un darrere l'altre i no tenim una història en la qual puguin encaixar per ser estudiats, revisitats, perquè la seva obra continuï present en la nostra cultura. Vet aquí un dels grans drames d'una societat, la manca d'història a la qual es pugui transferir tot allò que caracteritza el present. En lloc d'aquest banc de la memòria, tenim hemeroteques que distorsionen, amb la peremptorietat que imposa la competència entre mitjans de comunicació, qualsevol expressió de la vida pública. I sort encara que de Jaume Mercant queda el catàleg de l'exposició que se'n va fer a la Llonja, i de Rivera Bagur l'estudi de J. Torres Estradé. Bé, i mal m'està dir-ho, disposam també d'una bona eina, és a dir, la Gran enciclopèdia de la pintura i l'escultura a les Balears, on aquests artistes també hi tenen el seu lloc. Sigui com sigui, servidor voldria aprofitar el moment per cridar l'atenció sobre la pobresa irreparable dels vehicles a l'ús per etiquetar artistes i deixar-los en la capseta, com papallones dissecades. Quina etiqueta, quin intent d'adscripció a un o altre corrent ens donarien una idea de la turbulenta vitalitat creadora de Bover, de la nostàlgia del paradís que amera les teles de Rivera Bagur o de la recerca de la innocència, no exempta de morbositat, de Jaume Mercant? Però quan no hi ha història, l'etiquetatge és considerat per molts la solució encara més adient; i, en aquest cas, què serà d'aquests artistes que no s'inseriren més que en espais tan vaporosos com «ingenuisme», «naïf» o, pitjor encara, l'infern dels maleïts...?