cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
25°

Carmen Amaya

Dies passats, a Barcelona, m'entregaren un fullet per a turistes que anuncia el «Tablao de Carmen». La portada reprodueix aquell dibuix magnífic, signat per Ruano Llopis, en el qual Carmen sembla foc en moviment. El dibuix va ésser realitzat a Mèxic, on Ruano vivia des d'abans de la Guerra Civil. Tanmateix, el dibuixant mai no tornaria a Espanya de manera que cal considerar-lo un exiliat voluntari. Carmen també ho va ésser. Fet i fet, la balladora actuava als Estats Units quan va esclatar el conflicte bèl·lic, i perllongà la seva gira per terres americanes fins al quaranta-set. El dibuix és del trenta-nou, quan ambdós artistes ja gaudien de reconeixement internacional. Ruano va fer del cartellisme taurí una veritable obra d'art. I Carmen assolí tal perfecció en la dansa que únicament se la pot comparar a Pastora Imperio. Ell, Carles Ruano, era d'Orba, al País Valencià. I Carmen Amaya havia nascut al Somorrostro, un barri ja desaparegut, situat entre la Barceloneta i Poblenou. Als cinc anys, la Carmeta, de la mà del seu pare, un guitarrista anomenat El Chino, ja actuava a locals de prestigi com eren Casa Escaño i Villa Rosa. El Chino acudia a festes particulars, i la nina sempre anava amb ell, cosa que li donà força popularitat. En realitat molts dels Amaya es dedicaven al ball o a la cançó per guanyar-se les faves. Carmen sempre solia sortir a ballar acompanyada de la seva tia, La Faraona, i la seva cosina, María. I guanyaven doblerets. En canvi una branca catalana dels gitanos Amaya s'establí a Mallorca, sense que aconseguissin sortir de la misèria. Carmen Amaya, cosina bona de la balladora, pidolava fins fa uns mesos al portal d'un gran establiment de queviures de Palma. Anava mal vestida. Aleshores, ja era una dona envellida, afectada de cataractes i amb els turmells inflamats, potser perquè covava qualque malaltia. Així i tot, cridava l'atenció per la seva elegància innata. Ella m'ensenyà que els gitanos pobres no tenen somnis. Més aviat es limiten a viure el present en un monòleg pessimista i cartesià. Quina persona més esplèndida que era Carmen Amaya, la cosina! Voldria que continuàs viva, però ho dubt. L'altra Carmen Amaya, la balladora genial, morí a Begur, perquè tots els viatges de retorn de les seves gires arreu del món acabaven a Catalunya. Quan pens en gent com Ruano Llopis o com Carmen Amaya, no puc deixar de demanar-me quin és el lloc que ocupen o quin és el que els pertoca ocupar a la nostra història. Dit amb paraules ben planeres: em deman si Catalunya ha estat gasiva amb ells. No ho sé. Ni tampoc sé si és demanar-li massa a una cultura permanentment amenaçada com és la catalana, si li demanam que s'obri amb més prodigalitat cap a aquells artistes de la terra, diguem-ne, d'encaix difícil. En qualsevol cas, aquest mes s'acompleixen els setanta anys de l'enlairament internacional de Carmen Amaya. Va ésser a Barcelona, amb motiu d'una actuació a l'Exposició Internacional. El seu èxit va ésser tan espectacular que aquella mateixa primavera debutava a París. Ignor, repetesc, de quina manera pot assumir el món cultural català els homenatges de record que Carmen Amaya s'ha guanyat. Però consider que seria vergonyant que les institucions culturals catalanes passassin per alt l'esdeveniment. I alhora llastimós, si per allò o per això permetessin que s'envoltàs el nom de Carmen amb un espanyolisme de pandereta, exempt de tota referència a la seva catalanitat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.