Qualsevol persona que observi la situació de les Illes Balears,
per poc perspicaç que sigui, detectarà que l'ús de la llengua
catalana retrocedeix. Els símptomes no sols es manifesten en el fet
de perdre àmbits d'ús i nombre relatiu de parlants, sinó també
perquè s'esboldrega com a sistema cohesionat; els qui la parlen la
utilitzen amb interferències de la llengua que la substitueix i en
fan un ús diferent del tradicional. De vegades, bona part d'aquest
enfonsament és accelerat pels prejudicis que, amb mala intenció o
per ignorància, són difosos pels agents socials als quals
correspondria resoldre'ls (professionals de la comunicació,
institucions públiques, etc.).
La síndrome d'aquest esboldrec lingüístic ofereix molta
casuística, però només em referiré al desgavell que pateix l'ús
tradicional dels articles «es» i «el» (amb les formes de femení i
de plural corresponents).
La versió més grollera del prejudici que provoca aquest
desconcert d'ús és que l'article «el» no és mallorquí; la versió
més subtil diu que ho és, però no tant com l'article «es». Com que
la meva intenció només és mostrar algunes evidències del prejudici
vinculades a agents socials que haurien de preocupar-se per
desmuntar-lo, no m'esforçaré a demostrar que tan mallorquí és «el»
com «es», ni que tant un com l'altre són igualment catalans; hi ha
molts de llocs on es poden trobar argumentacions contundents en
aquest sentit.
J. A. Grimalt en un article publicat en aquest diari (motivat
per la representació de «Sa història des senyor Sommer» al Teatre
Principal), tractava un cas que exemplifica una de les cares de la
ruptura d'aquest ús tradicional: la substitució de «el» per «es» en
casos en què sempre s'ha usat la primera forma. L'ús de la forma
«es senyor Sommer» en lloc de la que hauria estat normal «el senyor
Sommer» no és més que un cas entre molts altres que darrerament
podem trobar amb relativa freqüència. Fa una partida d'anys en una
pel·lícula emesa per TV3 (em sembla que era «Badia de Palma») un
personatge suposadament mallorquí parlava de «ses dues» per
referir-se a l'hora («les dues»). Però no fa falta haver d'anar
gaire lluny per trobar-ne més exemples. A l'esmentada obra teatral
n'hi ha qualcun altre (per exemple «a s'aire lliure» per «a l'aire
lliure»); en un capítol d'una sèrie sobre l'emigració balear a
Amèrica, finançada pel Govern Balear, vaig poder sentir que el
narrador deia «es pare Amengual», «s'est», «sa parròquia», «Verge
de sa Salut»... en comptes de «el pare Amengual», «l'est», «la
Parròquia», «Verge de la Salut»; en l'anunci en castellà del Diari
de Balears s'indicava que un acte havia de ser a «S'hort des rei»,
en lloc de «S'hort del rei»; en una informació sobre el lliurament
d'un premi literari s'assenyala que en el concert s'interpretaria
«Sa Mediterrània», en lloc de «La Mediterrània» (si és «la mar» deu
haver de ser «la (mar) Mediterrània».
Sens dubte, podríem trobar-ne molts més exemples sense gratar
gaire, però crec que són suficients per demostrar aquest trencament
amb la tradició mallorquina. D'altra banda, tot són casos d'ús no
espontani d'emissors que en circumstàncies normals haurien de
servir de model: un actor professional, magnífic en molts de
moments de l'obra, programes de televisió i publicitat
institucional. A tots ells se'ls podria exigir més esment i
correcció en l'ús de la llengua, sobretot si pretenen haver fet una
tria lingüística més fidel a Mallorca que la que fan els
altres.
L'altra cara de la ruptura de l'ús tradicional dels articles, la
representen els qui refusen l'ús de l'article «el» en els usos
formals de la llengua, com si no fos propi de les Illes.
Podem trobar exemples d'aquest prejudici fora de l'àmbit balear,
per exemple en els llibres de text que donen com a característica
balear l'ús de l'article «es» en lloc de fer constar que
(exceptuant Pollença) la característica és el manteniment de l'ús
dels dos articles: «es» i «el» en la llengua informal i «el» en la
formal. Però, dins l'àmbit insular, encara en podem trobar més. En
aquestes circumstàncies és preocupant que des del Govern no hi hagi
una política clara de rebatre els prejudicis i de donar a la
llengua catalana el tractament que li correspon. Sembla que,
desmuntar els prejudicis, del tipus que siguin, hauria de ser un
dels principals objectius de qualsevol govern. Però, en el nostre
cas, no és així i, contràriament, sembla que s'encarrega de donar
elements de reforç dels prejudicis, com si intuïssin que són les
bases que l'aguanten. És preocupant, per exemple, que darrerament
el Govern Balear es vegi relacionat amb determinats programes de TV
que rebutgen totalment l'ús oral de l'article «el», fins i tot en
les situacions més formals, n'és un exemple la sèrie que esmentàvem
més amunt o que a TVE-Balears, on fins ara havia demostrat una
admirable voluntat de crear un model d'ús adequat als distints
registres, comencin a aparèixer mostres d'aquest desconcert. No dic
que, en aquest àmbit, sols s'hagi d'usar l'article «el», però és
clar que, d'acord amb la tradició dels usos mallorquins, correspon
a «el» aparèixer en les situacions més formals (locució
d'informatius, veus en off dels reportatges, etc.) i a «es» (i
«el») en els usos més espontanis (entrevistes informals, debats
improvisats, etc.).
Així i tot, potser no ens n'hauríem de sorprendre, si tenim en
compte la ciència que demostren alguns dels intel·lectuals que li
són afins. Fa una partida de mesos, un d'aquests que fan pinya amb
el govern, professor universitari i columnista en castellà d'un
diari local, deia que Marian Aguiló no menyspreava l'article salat
i posava exemples en què, segons ell, els usava per escrit («poble
que sa llengua cobra» i «cor trist, amb sa veu trista»), sense
témer-se que no n'encertava cap, perquè en tots dos casos es tracta
del possessiu àton (equivalent a «la seva»), tan habitual en les
obres dels autors de la Renaixença i actualment usat amb freqüència
davant la paraula «mare» i «pare» («son pare i sa mare») i, en
canvi, tots els articles que apareixen en els podemes a què
pertanyen els dos fragments són «el, la...». Per altra banda, si
amb el seu escrit vol fer entendre que els mallorquins que escrivim
amb l'article «el» menyspream l'article salat, què deuen menysprear
els mallorquins que, com ell, sempre escriuen en castellà? (Vull
creure que, ses classes a la universitat, les deu fer a partir de
bases més sòlides que les que demostren ses opinions sobre
llengua).
En definitiva, convé tenir clar que tots dos articles són propis
de Mallorca i és lògic que siguin presents, tots dos, a l'escola,
al teatre, als mitjans de comunicació, etc. però és necessari
mantenir-ne diferenciades les funcions, com s'ha fet fins ara. Fer
mallorquinisme és conservar l'ús tradicional de les dues sèries:
«el» sistemàticament en els usos formals i «es» (amb les excepcions
corresponents) en els usos col·loquials i informals. Si no és així,
molt probablement un dels dos desaparegui i perdrem, sense
guanyar-hi res, un dels recursos més útils de què disposam a les
Balears per marcar els canvis de registre.
És trist que n'hi hagi que, predicant que fan vertader
mallorquinisme, es dediquin conscients o no, a mantenir prejudicis
antimallorquins, que no es pot dir d'altra manera la pràctica de
trencar els usos lingüístics tradicionals de la nostra illa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.