Qualsevol persona que observi la situació de les Illes Balears, per poc perspicaç que sigui, detectarà que l'ús de la llengua catalana retrocedeix. Els símptomes no sols es manifesten en el fet de perdre àmbits d'ús i nombre relatiu de parlants, sinó també perquè s'esboldrega com a sistema cohesionat; els qui la parlen la utilitzen amb interferències de la llengua que la substitueix i en fan un ús diferent del tradicional. De vegades, bona part d'aquest enfonsament és accelerat pels prejudicis que, amb mala intenció o per ignorància, són difosos pels agents socials als quals correspondria resoldre'ls (professionals de la comunicació, institucions públiques, etc.).

La síndrome d'aquest esboldrec lingüístic ofereix molta casuística, però només em referiré al desgavell que pateix l'ús tradicional dels articles «es» i «el» (amb les formes de femení i de plural corresponents).

La versió més grollera del prejudici que provoca aquest desconcert d'ús és que l'article «el» no és mallorquí; la versió més subtil diu que ho és, però no tant com l'article «es». Com que la meva intenció només és mostrar algunes evidències del prejudici vinculades a agents socials que haurien de preocupar-se per desmuntar-lo, no m'esforçaré a demostrar que tan mallorquí és «el» com «es», ni que tant un com l'altre són igualment catalans; hi ha molts de llocs on es poden trobar argumentacions contundents en aquest sentit.

J. A. Grimalt en un article publicat en aquest diari (motivat per la representació de «Sa història des senyor Sommer» al Teatre Principal), tractava un cas que exemplifica una de les cares de la ruptura d'aquest ús tradicional: la substitució de «el» per «es» en casos en què sempre s'ha usat la primera forma. L'ús de la forma «es senyor Sommer» en lloc de la que hauria estat normal «el senyor Sommer» no és més que un cas entre molts altres que darrerament podem trobar amb relativa freqüència. Fa una partida d'anys en una pel·lícula emesa per TV3 (em sembla que era «Badia de Palma») un personatge suposadament mallorquí parlava de «ses dues» per referir-se a l'hora («les dues»). Però no fa falta haver d'anar gaire lluny per trobar-ne més exemples. A l'esmentada obra teatral n'hi ha qualcun altre (per exemple «a s'aire lliure» per «a l'aire lliure»); en un capítol d'una sèrie sobre l'emigració balear a Amèrica, finançada pel Govern Balear, vaig poder sentir que el narrador deia «es pare Amengual», «s'est», «sa parròquia», «Verge de sa Salut»... en comptes de «el pare Amengual», «l'est», «la Parròquia», «Verge de la Salut»; en l'anunci en castellà del Diari de Balears s'indicava que un acte havia de ser a «S'hort des rei», en lloc de «S'hort del rei»; en una informació sobre el lliurament d'un premi literari s'assenyala que en el concert s'interpretaria «Sa Mediterrània», en lloc de «La Mediterrània» (si és «la mar» deu haver de ser «la (mar) Mediterrània».

Sens dubte, podríem trobar-ne molts més exemples sense gratar gaire, però crec que són suficients per demostrar aquest trencament amb la tradició mallorquina. D'altra banda, tot són casos d'ús no espontani d'emissors que en circumstàncies normals haurien de servir de model: un actor professional, magnífic en molts de moments de l'obra, programes de televisió i publicitat institucional. A tots ells se'ls podria exigir més esment i correcció en l'ús de la llengua, sobretot si pretenen haver fet una tria lingüística més fidel a Mallorca que la que fan els altres.

L'altra cara de la ruptura de l'ús tradicional dels articles, la representen els qui refusen l'ús de l'article «el» en els usos formals de la llengua, com si no fos propi de les Illes.

Podem trobar exemples d'aquest prejudici fora de l'àmbit balear, per exemple en els llibres de text que donen com a característica balear l'ús de l'article «es» en lloc de fer constar que (exceptuant Pollença) la característica és el manteniment de l'ús dels dos articles: «es» i «el» en la llengua informal i «el» en la formal. Però, dins l'àmbit insular, encara en podem trobar més. En aquestes circumstàncies és preocupant que des del Govern no hi hagi una política clara de rebatre els prejudicis i de donar a la llengua catalana el tractament que li correspon. Sembla que, desmuntar els prejudicis, del tipus que siguin, hauria de ser un dels principals objectius de qualsevol govern. Però, en el nostre cas, no és així i, contràriament, sembla que s'encarrega de donar elements de reforç dels prejudicis, com si intuïssin que són les bases que l'aguanten. És preocupant, per exemple, que darrerament el Govern Balear es vegi relacionat amb determinats programes de TV que rebutgen totalment l'ús oral de l'article «el», fins i tot en les situacions més formals, n'és un exemple la sèrie que esmentàvem més amunt o que a TVE-Balears, on fins ara havia demostrat una admirable voluntat de crear un model d'ús adequat als distints registres, comencin a aparèixer mostres d'aquest desconcert. No dic que, en aquest àmbit, sols s'hagi d'usar l'article «el», però és clar que, d'acord amb la tradició dels usos mallorquins, correspon a «el» aparèixer en les situacions més formals (locució d'informatius, veus en off dels reportatges, etc.) i a «es» (i «el») en els usos més espontanis (entrevistes informals, debats improvisats, etc.).

Així i tot, potser no ens n'hauríem de sorprendre, si tenim en compte la ciència que demostren alguns dels intel·lectuals que li són afins. Fa una partida de mesos, un d'aquests que fan pinya amb el govern, professor universitari i columnista en castellà d'un diari local, deia que Marian Aguiló no menyspreava l'article salat i posava exemples en què, segons ell, els usava per escrit («poble que sa llengua cobra» i «cor trist, amb sa veu trista»), sense témer-se que no n'encertava cap, perquè en tots dos casos es tracta del possessiu àton (equivalent a «la seva»), tan habitual en les obres dels autors de la Renaixença i actualment usat amb freqüència davant la paraula «mare» i «pare» («son pare i sa mare») i, en canvi, tots els articles que apareixen en els podemes a què pertanyen els dos fragments són «el, la...». Per altra banda, si amb el seu escrit vol fer entendre que els mallorquins que escrivim amb l'article «el» menyspream l'article salat, què deuen menysprear els mallorquins que, com ell, sempre escriuen en castellà? (Vull creure que, ses classes a la universitat, les deu fer a partir de bases més sòlides que les que demostren ses opinions sobre llengua).

En definitiva, convé tenir clar que tots dos articles són propis de Mallorca i és lògic que siguin presents, tots dos, a l'escola, al teatre, als mitjans de comunicació, etc. però és necessari mantenir-ne diferenciades les funcions, com s'ha fet fins ara. Fer mallorquinisme és conservar l'ús tradicional de les dues sèries: «el» sistemàticament en els usos formals i «es» (amb les excepcions corresponents) en els usos col·loquials i informals. Si no és així, molt probablement un dels dos desaparegui i perdrem, sense guanyar-hi res, un dels recursos més útils de què disposam a les Balears per marcar els canvis de registre.

És trist que n'hi hagi que, predicant que fan vertader mallorquinisme, es dediquin conscients o no, a mantenir prejudicis antimallorquins, que no es pot dir d'altra manera la pràctica de trencar els usos lingüístics tradicionals de la nostra illa.