Tan difícil com és intentar observar i assimilar el màxim sempre en el menor temps possible, empipa molt topar-se amb individus-obstacle. Mirem només els mitjans de comunicació i divulgació, que són un punt normalment obligat a tots els que cerquen informar-se sobre la matèria que sigui. Aquests mitjans hi són perquè periodistes i comentaristes comuniquin i comentin notícies, entre altres funcions no massa allunyades d'aquest primer objectiu. Un diari ha de servir des de per possibilitar el seguiment de les pujades i baixades dels preus i serveis de les putes "en versió masculina, femenina i neutra", fins per saber quatre coses dels polítics i dels militars passant per a pegar una mirada a algun comentarista o algun crític. I ara no entrarem en la gran internacional polèmica "encara que, desgraciadament, inexistent" sobre si, al costat dels crítics de literatura, esports, arts plàstiques, teatre, música i gastronomia, no s'haurien d'incorporar crítics de prostitució; seleccionant, és clar: de la mateixa manera que no es comenten totes les obres de teatre, totes les exposicions o totes les novel·les, tampoc no cal fer anàlisis i descripcions de les aptituds i tecnologies de cada persona del plaer. L'objectiu és tocar el màxim de punts possibles i no discriminar res. I a més, no crec que sigui necessari ampliar la carrera de periodisme per afegir-hi aquesta nova especialització, perquè hi ha un bon nombre de doctors, catedràtics i escriptors que serien molt més aptes per aquesta feina que no per a la que fan.

Un diari, com deim, ha de servir per a una lectura ràpida i significativa, tot permetent que qui vulgui pugui passar-se llegint i rellegint totes les hores que li plagui, perquè seria ser un poc fatxa per part nostra (o no) discriminar els bàmbols. Per això, fan ràbia els articulistes i crítics que obstaculitzen aquest concepte de diari i, en general, de mitjà d'informació i divulgació. I quan dic que «obstaculitzen» vull dir que en lloc de fer la seva feina i de comunicar-se amb un possible públic lector, el que fan és aprofitar-se de l'espai del diari per fer la bona a tots els escriptors "i etc." que els interessa per conèixer i establir relacions íntimes. Així, de tant en tant, ens trobam amb articles dedicats a ensabonar personatges on s'hi veu una forta depravació "normalment bisexual" que no han imaginat ni Sade ni Apollinaire, etc. "no m'allarg en els exemples perquè ara no parl de literatura pornogràfica, sinó que d'escriptors porno. A aquests articles s'hi troben comentaris sobre la persona lloada tipus «un dels escriptors més importants de...», «la seva darrera novel·la m'ha emocionat fins a les llàgrimes», «no em va voler conèixer, però jo el mirava d'enfora, amb el rave empinat i amb la bava que em queia», «a la cara se li veu que és un gran escriptor», etc. Qui més qui menys ha observat que hi ha una gran distància entre un article d'opinió, i una carteta d'amor on qui l'escriu no té al cap públic sinó que pensa només en ell mateix, i té in mente sols un destinatari molt concret que li pot ser d'ajut.

Havent-hi tan poc temps per assimilar, és un delicte produir articlets fets amb l'únic objectiu de servir al propi articulista. Propòs situar aquests tipus d'escrits a unes seccions a part, per tal que el lector del diari no cometi l'error de llegir-los, i separar-los amb línies de puntets per facilitar la feina de l'articulista de retallar el seu article per tal d'enviar-lo a la persona de la qual parla.