Diuen que a Mallorca els negocis familiars no duren més d'una generació. No cal ni dir que els que ho diuen exageren. Però, així i tot, és evident que els mallorquins no destaquen per la seva predisposició a conservar el patrimoni heretat, descomptant el de la terra. D'aquesta pressa per desfer-se de l'herència no se'n salva ni una cosa tan mal pagada en el mercat com són les biblioteques particulars. L'excusa per a desfer-se'n és fàcil. Els habitatges actualment són reduïts i els llibres ocupen molt de lloc; a més a més Internet ens posa a l'abast tota la informació del món. Darrerament, regirant en els prestatges de les llibreries de vell, he descobert importants fons bibliogràfics que havien estat recollits per persones, ja traspassades, que altre temps jo havia tingut l'oportunitat no sols de conèixer, sinó de tractar. I colpeix el fet de veure els seus llibres entre altres llibres, separats del decorat casolà que havien ocupat anys i panys. Una de les sensacions més pregones del pas inexorable del temps, la podem experimentar en girar les primeres pàgines d'un llibre i descobrir una dedicatòria personal, escrita en to amical i fins i tot entranyable. Mort el destinatari, aquella cordialitat que es desprèn de la lletra esdevé una elegia. El fet que els hereus d'una biblioteca la posin en venda quan els contemporanis del testador, a diferència d'ell, encara viuen, suposa sotmetre'l a un darrer i innecessari striptease. Una biblioteca particular, si ha estat enllestida per una sola persona, sempre revela les preferències i les dèries del seu propietari, i amb una mica de sort permet descobrir detalls o passatges determinats de la seva vida que podem qualificar d'íntims o que ell havia maldat per dissimular. Un dels darrers fons que he tingut l'oportunitat de consultar havia estat reunit per un periodista, ja traspassat, que tant abans com després de la Guerra Civil havia presumit d'un catalanisme moderat. Els anys de la guerra, en canvi, militava a Falange d'una manera activa, fins al punt de participar en registres domiciliaris que afectaren alguns intel·lectuals de l'època. Per naps o per cols, va tirar terra damunt aquella etapa de la seva vida, de manera que les generacions nascudes amb posterioritat a la postguerra atribuïen a la maledicència humana els rumors sobre el seu passat falangista. Idò bé, entre les pàgines d'un dels llibres que havien estat seus, vaig descobrir una carta que adreçava al seu pare i que mai no arribà a tirar a correus. Curiosament, en lloc d'anar encapçalada amb el conegut «benvolgut o estimat pare», començava amb un «querido camarada y padre», absolutament revelador de quins eren els seus fervors ideològics. Havia deixat la carta entre dos fulls, convençut que era el lloc més discret de la casa, i ja no es preocuparia mai més de cercar-la i estripar-la. És clar, ell no podia preveure que els seus llibres acabarien als prestatges d'un comerç. Una biblioteca particular feta per una sola persona transpira massa humanitat per a vendre's en els encants en vida dels seus coetanis. Si fa no fa, hauria de continuar en els prestatges familiars durant tres o quatre generacions, encara que fos per ordre judicial. Però la justícia no para esment en aquestes foteses, i els llibres a casa fan nosa. Malauradament d'allò que primer es desprenen els hereus d'un llegat familiar és de la biblioteca. Així que els que en feim una de pròpia haurem d'anar amb compte a deixar pistes de les coses que no volem que se sàpiguen de nosaltres una vegada morts. Els fulls dels llibres que servien per a guardar documentació ben diversa ja no són un lloc segur. I un avís als escriptors en general: tampoc ho és per a ells. A l'hora d'escriure una dedicatòria convé que no s'excedeixin amb els ditiràmbics. Es pot donar el cas que un lector tafaner fullegi volums en una llibreria de vell i descobreixi que aquell escriptor que en privat criticava el periodista ics acarnissadament, alhora li declarava la seva admiració amb una dedicatòria càlida i entranyable.