algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 20°
20°

Miquel Bauçà assegut a taula

Vaig tenir el gustàs de formar part del jurat que va concedir a Miquel Bauçà el Premi de la Crítica Serra d'Or per aquest llibre inesgotable que és El canvi, i que no em cans de repetir que, si hagués estat escrit per un francès, no deixaríem de sentir-ne a parlar nit i dia. El gustàs encara es va duplicar quan, un parell de dies després, es feia públic que Miquel Bauçà guanyava també el Premi Nacional de Literatura, secció literatura catalana, per la mateixa obra. Que un escriptor marginal i marginat com Bauçà, tan bo i tan poc amic de les concessions com ell, sigui distingit i reconegut com mereix, suposa una notícia tan grata com infreqüent.

Però tornant al premi Serra d'Or, he de dir que em vaig il·lusionar doblement quan vaig saber que Bauçà havia decidit assistir al sopar de lliurament del premi. Vet aquí una ocasió magnífica per conèixer-lo, vaig pensar, després d'anys de sentir-ne notícies més aviat mítiques (tot i ser rigorosament certes), com que tenia el seu domicili en una rulot encastada en un marjal, que havia anat a recollir el premi Sant Joan (que va guanyar per la novel·la L'estuari) dies després de la data convinguda i en dia festiu, o que ara vivia reclòs en un pis de l'Eixample barceloní, rebutjant tot contacte amb el món. I la meva il·lusió es va desbordar quan els de Serra d'Or em demanaren que concertàs amb ell una entrevista, per publicar-la a la seva revista. Entrevistar Miquel Bauçà! Quin flash!

Però la meva eufòria no va durar gaire. En arribar al sopar, el pare Josep Massot m'informava que en efecte Bauçà hi havia acudit, però que es negava a concertar cap entrevista que anàs més enllà d'un qüestionari rebut i respost per correu. A més, s'havia negat a conèixer-me. «No el vull conèixer, aquest Alzamora», li va dir, taxatiu, al pare Massot. Però aquest «no el vull conèixer» no m'afectava només a mi; incloïa també a tots els que s'havien reunit allà aquell vespre. Miquel Bauçà no havia vingut a conèixer gent; havia vingut a recollir un premi, i a sopar. I prou.

Ho va fer com havia dit: no va parlar amb ningú que no conegués d'abans. Pel que fa a tots els altres, era com si no existíssim. Però ell no es retreia, ni s'amagava. Al contrari: passejava amb desimboltura pel saló de l'aperitiu, i va compartir taula amb un grup de persones amb discreció i saber estar. Aplaudia quan pertocava els discursos i les intervencions de convidats i premiats, menjava amb bona gana i semblava interessar-se per seguir les converses de la gent que seia al seu costat. Circumspecte i elegant, va sortir a recollir el seu premi. Jo, ja que ell mateix m'havia denegat la seva coneixença, l'observava. No semblava cap foll, ni cap extravagant: semblava un gran escriptor, un dels millors (hi ha grans escriptors que ho duen escrit a la cara), assegut tranquil·lament a taula per sopar. I escollint minuciosament les persones a qui li ve de gust conèixer. No sembla cap insensatesa, això. Tal vegada és hora de demanar-se qui és realment insensat, en els temps que corren.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.