Actualment, a través de discursos més o menys enganyosos,
s'estan oposant els conceptes de democràcia i de nacionalisme, i,
fins i tot, en alguns casos, el primer d'aquests conceptes amb el
concepte d'identitat. D'una manera potser massa evidentment
tramposa, s'està parlant que "sobretot al País Basc" existeixen
partits «nacionalistes» i partits «democràtics». Alguna vegada
aquesta terminologia s'està fent servir també en relació al
Principat de Catalunya. En oposar «nacionalista» a «democràtic»,
d'una manera extremadament perversa, hom suposa que partits com el
PNB, EA, CDC, o ERC, per posar-ne només quatre, no són partits
«democràtics», perquè efectivament estan per assoliar més quotes
d'autogovern per als seus respectius països. O perquè consideren
que Euskadi o Catalunya són nacions. Els partits «democràtics», en
canvi, serien aquells que consideren que la nació de tots plegats
és Espanya.
La trampa no pot ser més evident. S'assimila «democràtic» a
nacionalista espanyol "o estatalista, o com se li vulgui dir, que
ara la terminologia ja està estraordinàriament embolicada, i
l'embolic fa fort", mentre que «nacionalista» implica
«antidemocràtic», o, com a mínim, «no democràtic».
Algú pot pensar, realment, a hores d'ara, que l'Eusko
Alkartasuna de Karlos Garaikoetxexa és menys «democràtica» que el
PSOE de Borrell? O que la CDC de Jordi Pujol té uns índexs de
conviccions democràtiques per sota del PP d'Aznar?
Allò en què ens hauríem de fixar, quan apareixen aquest tipus de
termes manipuladors, és en qui els utilitza. Qui parla de partits
«democràtics» enfront de «partits nacionalistes»? Qui fa servir una
terminologia d'aquest tipus allò que pretén fer es desqualificar,
amb arguments fraudulents, els contricants polítics. I això no
constitueix precisament cap pràctica gaire acceptable, des d'un
punt de vista estrictament democràtic.
Com no sigui que alguns essencialistes "l'espanyolisme, des del
98 del segle passat, és brutalment essencialista" espanyols pensin
que el fet de ser demòcrata i el fet de voler el manteniment de
l'actual estructura de l'Estat espanyol van lligats d'una manera
indissoluble. Que vendria a ser aproximadament el mateix que
aquella idea joseantoniana que Espanya ja existia des de l'època en
què Déu va concebre que havia de crear l'Univers.
Aproximadament.
Un essencialista espanyol "de llinatge Sancha, extremista, trist
teoritzador de la inferioritat intel·lectual de les dones (a través
d'un pamflet infumable)" ha afirmat a les pàgines de D.I. (18 de
març) que les accions de la Plataforma per la Llengua són
comparables a les que realitzaven els nazis i els feixistes abans
de la Segona Guerra Mundial. L'intent de desprestigiar, de
carregar-se d'un cop de ploma iniciatives cíviques a favor de la
llengua, és més que evident.
Només, emperò, ens dóna peu a un comentari elemental.
L'identitarisme nazi no era democràtic, perquè no hi cabia tothom.
Si eres jueu, condemnat. Si no havies nascut a Alemanya, inferior.
Si la teua raça no era germànica, per sota seu!
La raça, el lloc de naixement, el color de la pell són uns
referents d'identitat no democràtics. Evidentment. Ningú no pot
escollir allí on naixerà o quin serà el color de la seua pell. La
llengua, en canvi, constitueix un referent identitari plenament
democràtic. Hi cap tothom, dins aquesta casa comuna que és la
comunitat lingüística catalana. Hi caben els blancs i els negres,
els nascuts a Europa i al nord d'Àfrica i a la resta del món. Hi
caben els catòlics i els protestans, els budistes i els mahometans,
i els agnòstics... Hi caben els catalans de naixement i tots els
que no ho són. Hi cap tothom, sense cap tipus de discriminació ni
de desqualificació per cap motiu que tengui a veure amb la seua
condició personal. I hi caben només de voler-ho. Basta fer un petit
esforç i adoptar aquest magnífic mitjà d'intercomunicació i de
creació del món que és la llengua catalana.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.