Identitat i democràcia

TW
0

Actualment, a través de discursos més o menys enganyosos, s'estan oposant els conceptes de democràcia i de nacionalisme, i, fins i tot, en alguns casos, el primer d'aquests conceptes amb el concepte d'identitat. D'una manera potser massa evidentment tramposa, s'està parlant que "sobretot al País Basc" existeixen partits «nacionalistes» i partits «democràtics». Alguna vegada aquesta terminologia s'està fent servir també en relació al Principat de Catalunya. En oposar «nacionalista» a «democràtic», d'una manera extremadament perversa, hom suposa que partits com el PNB, EA, CDC, o ERC, per posar-ne només quatre, no són partits «democràtics», perquè efectivament estan per assoliar més quotes d'autogovern per als seus respectius països. O perquè consideren que Euskadi o Catalunya són nacions. Els partits «democràtics», en canvi, serien aquells que consideren que la nació de tots plegats és Espanya.

La trampa no pot ser més evident. S'assimila «democràtic» a nacionalista espanyol "o estatalista, o com se li vulgui dir, que ara la terminologia ja està estraordinàriament embolicada, i l'embolic fa fort", mentre que «nacionalista» implica «antidemocràtic», o, com a mínim, «no democràtic».

Algú pot pensar, realment, a hores d'ara, que l'Eusko Alkartasuna de Karlos Garaikoetxexa és menys «democràtica» que el PSOE de Borrell? O que la CDC de Jordi Pujol té uns índexs de conviccions democràtiques per sota del PP d'Aznar?

Allò en què ens hauríem de fixar, quan apareixen aquest tipus de termes manipuladors, és en qui els utilitza. Qui parla de partits «democràtics» enfront de «partits nacionalistes»? Qui fa servir una terminologia d'aquest tipus allò que pretén fer es desqualificar, amb arguments fraudulents, els contricants polítics. I això no constitueix precisament cap pràctica gaire acceptable, des d'un punt de vista estrictament democràtic.

Com no sigui que alguns essencialistes "l'espanyolisme, des del 98 del segle passat, és brutalment essencialista" espanyols pensin que el fet de ser demòcrata i el fet de voler el manteniment de l'actual estructura de l'Estat espanyol van lligats d'una manera indissoluble. Que vendria a ser aproximadament el mateix que aquella idea joseantoniana que Espanya ja existia des de l'època en què Déu va concebre que havia de crear l'Univers. Aproximadament.

Un essencialista espanyol "de llinatge Sancha, extremista, trist teoritzador de la inferioritat intel·lectual de les dones (a través d'un pamflet infumable)" ha afirmat a les pàgines de D.I. (18 de març) que les accions de la Plataforma per la Llengua són comparables a les que realitzaven els nazis i els feixistes abans de la Segona Guerra Mundial. L'intent de desprestigiar, de carregar-se d'un cop de ploma iniciatives cíviques a favor de la llengua, és més que evident.

Només, emperò, ens dóna peu a un comentari elemental. L'identitarisme nazi no era democràtic, perquè no hi cabia tothom. Si eres jueu, condemnat. Si no havies nascut a Alemanya, inferior. Si la teua raça no era germànica, per sota seu!

La raça, el lloc de naixement, el color de la pell són uns referents d'identitat no democràtics. Evidentment. Ningú no pot escollir allí on naixerà o quin serà el color de la seua pell. La llengua, en canvi, constitueix un referent identitari plenament democràtic. Hi cap tothom, dins aquesta casa comuna que és la comunitat lingüística catalana. Hi caben els blancs i els negres, els nascuts a Europa i al nord d'Àfrica i a la resta del món. Hi caben els catòlics i els protestans, els budistes i els mahometans, i els agnòstics... Hi caben els catalans de naixement i tots els que no ho són. Hi cap tothom, sense cap tipus de discriminació ni de desqualificació per cap motiu que tengui a veure amb la seua condició personal. I hi caben només de voler-ho. Basta fer un petit esforç i adoptar aquest magnífic mitjà d'intercomunicació i de creació del món que és la llengua catalana.