Joan Marí

Trons de magnesi

Joan Marí19/03/99 0:00

Cada estació de l'any viscuda a València guarda el seu propi tipisme olfactiu. La vida urbana conserva encara les quatre pàtines tel·lúriques que han configurat la seva evolució al llarg dels segles. Són flaires que estiren la ciutat cap a una horta que, malgrat l'envestida desordenada i depredadora de l'asfalt, continua impregnant la vida amb un caràcter únic en aquesta Mediterrània tan familiar. Quan els llauradors adoben el cinturó verd que envolta la ciutat, una gran bafarada d'excrement animal, un tel de fermentació agre s'adhereix al moll de l'ós de la ciutat. En compensació a l'arrufada de nas que provoca la nutrició de la terra, els valencians viuen després dos moments successius especialment agradables: les Falles i l'explosió de les flors del taronger. Des de l'1 de març fins avui mateix, dia en què tot acaba amb la 'cremà' dels monuments que creixen com bolets des de gairebé una setmana abans pels carrers de la ciutat, a la plaça de l'Ajuntament es viu un dels espectacles més sorprenents relacionats amb el foc: la 'mascletà'. Puntualment, a les 14 hores i durant dinou dies, la fallera major dóna el permís al mestre pirotècnic perquè encengui la metxa. Aleshores, comença una partitura no escrita de 5 minuts composta de trons, olor de pólvora i fum que atrau cada dia milers de persones que es desplacen al centre només amb aquest motiu.

L'addicció a aquesta esclat de magnesi no té cap explicació racional, però curiosament és l'únic acientifisme valencià que va a més, mentre que n'hi ha d'altres que reculen cada dia que passa. A més, té la gràcia afegida de la competència que es crea entre els pirotècnics de més prestigi, un esprint que s'anima molt i molt durant l'última setmana, la que acaba justament avui, dia de Sant Josep. Amb l'arribada de la primavera, l'adob natural dels camps de tarongers s'esdevé la crisàlide de les flors de tarongina, en una de les metamorfosis més eclèctiques i fascinants de la natura. No en va, la socialista Carmen Alborch, quan era ministra de Cultura, deia que allò que més enyorava de València a Madrid era la imprimació de l'olor de la tarongina en els carrers del cap-i-casal. Les nits que perdura la flor del taronger abans de tornar fruit, quan els cotxes callen, tota la ciutat queda negada en aquesta dolçor tan agradable. I a les acaballes de l'estiu, quan els milers i milers d'hectàrees d'arròs que envolten l'Albufera comencen a madurar, el cereal torrat pel sol desprèn una olor humida també molt especial. Fem, pólvora, tarongina i arròs: vet aquí les quatre estacions de l'any a València, una simfonia que s'endevina a ulls clucs. Avui mateix s'acaba la segona i ja esperam tots la tarongina con el gat la coca.