Porxos i casetes d'eines

El fet que el Sis-cents i altres utilitaris estiguessin a l'abast de les economies familiars més o menys endreçadetes va tenir conseqüències fatals, i d'altra banda imprevisibles, per a Mallorca. La gent de la Part Forana, que en els anys cinquanta, s'havia instal·lat a Palma tornava al poble nadiu amb cotxe propi i amb una paella al portamaletes. I anava a passar el dia al porxo o a la caseta d'eines que guardava els records de la seva infantesa. Era gent bona que contribuïa a posar de moda l'esbarjo de cap de setmana, un guany social del neoliberalisme carrincló dels seixanta. Així que des de dalt n'afavorien el costum. Aleshores desconeixíem el perill que suposa per a l'ecosistema un porxo o una caseta d'eines en mans de gent bona. De mica en mica, entorn de la paella dominical es materialitzaren altres necessitats que contribuïen a arrodonir la felicitat familiar. Els nins volgueren una engronsadora, que no podia ésser feta amb dues cordes travades a una fusta i nuades a una branca, sinó que havia d'ésser un enginy de plàstic amb colors cridaners. Passada l'eufòria inicial de la paella feta amb foc de llenya, la mestressa de casa començà a enyorar el pis, perquè en el pis ningú no li empastifava les rajoles de fang i el vent de la ciutat no aixecava niguls de pols com en el camp. Aleshores la família arribava a la conclusió que era necessari asfaltar uns metres de terreny de davant el porxo o la caseta d'eines. I els asfaltava, és clar. D'altra banda, els diumenges horabaixa el pare no podia prescindir de la retransmissió dels partits de futbol, cosa que va fer del tot imprescindible la incorporació del transistor a la vida camperola. La darrera fase de la domesticació del paisatge es produïa en decidir, la família, tancar la propietat. Unes posaren filferro, uns altres marès. I n'hi havia que decidien coronar els dos pilons de l'entrada amb un lleonet de material amb la intenció d'ennoblir el quartó del padrí. Ja a final de la dècada dels setanta l'ús de la propietat rural va experimentar canvis substancials. La piscina de plàstic i la barbacoa en són símptomes força evidents, encara que el més determinant és l'augment del volum de la construcció. Els fills dels primers propietaris havien crescut i els havien donat néts, heus ací un motiu pietós entre molts d'altres que no ho són tant per a justificar l'abús que s'ha fet del sòl. La realitat és que així com les criatures esdevenen adultes per llei de vida, els porxos i les casetes d'eines evolucionen i creixen fins a prendre forma de construccions desproporcionades i agressives amb l'entorn rural. Quan els arquitectes municipals pretengueren tirar endavant un pla d'ordenació del territori, no tingueren altre remei que fer els ulls grossos a la legalització del mal gust arquitectònic i de l'atemptat paisatgístic a fora vila, com a mesura prèvia al control de les llicències d'obres. Tot i que el mal ja era notable, podien evitar-se'n d'altres de potser pitjors, perquè els constructors, els urbanitzadors i els grans propietaris, ja havien pactat esquarterar Mallorca i repartir-se-la a trossos equitatius de ciment i ferro. Darrerament els constructors, els urbanitzadors i els grans propietaris se sentien lligats de mans, i han conduït Jaume Matas al caire de la histèria. L'aprovació de les DOT ha estat més dolorosa que parir una figa de moro. Això no obstant, cas que arribi a entrar en vigor la nova llei d'ordenació de l'edificació, aprovada pel consell de ministres dilluns passat, els constructors, els urbanitzadors i els grans propietaris podran omplir Mallorca de porxos i casetes d'eines, que esdevindran xalets de quatre pisos tot just quan els zeladors hagin passat revista. Mallorca és terra de llops, i a l'unir-se l'ambició a la grolleria, el ciment anirà a palades. Per descomptat Gabriel Cañellas no té res a fer a la política, i ha estat coherent d'anar-se'n. El seu lloc serà al peu de les obres en construcció, capell de plàstic posat com un Rommel destructor. D'ara endavant no faran falta ni els despatxos d'influències.